ÒPERA

Passions diabòliques de baixa intensitat al Liceu

Egils Siliņš i Asmik Grigorian, protagonistes destacats de ‘Demon’

‘Demon’, d’Anton Rubinstein

GRAN TEATRE DEL LICEU 23 D’ABRIL

El millor truc del dimoni, seguint tant Baudelaire com Kevin Spacey a Sospitosos habituals, és fer creure que no existeix, la qual cosa no li ha impedit inspirar un bon grapat de compositors. Gràcies a l’àngel caigut, el nom d’Anton Rubinstein pot sortir de tant en tant de l’oblit absolut, amb un títol, Demon, que s’ha mantingut en la perifèria del repertori. D’atractius no n’hi falten a aquesta òpera del prolífic compositor rus, sobretot el retrat d’un dimoni fastiguejat que creu trobar en l’amor de Tamara la via d’una possible redempció.

La nova producció del Liceu és la culminació d’un projecte que té les seves arrels fa tres anys, quan el malaguanyat Dmitri Hvorostovksy, en l’últim paper que incorporaria al seu repertori, encapçalava a Moscou una versió semiconcertant de Demon, bona part de l’equip artístic de la qual repeteix a Barcelona. És de justícia que les funcions estiguin dedicades al baríton siberià, però amb Egils Siliņš el teatre ha trobat un intèrpret experimentat del paper titular, aportant la combinació justa de petulància, angoixa i seducció. Asmik Grigorian va ser una Tamara d’accents abrusadors, fent oblidar certa duresa en les primeres intervencions per convèncer del tot amb un instrument generós en el tràgic combat emocional de la jove. Siliņš i Grigorian van fer de la gran confrontació de l’acte tercer el just epicentre de la representació, malgrat que la batuta en excés prudent de Mikhail Tatarnikov impedia que el discurs prengués volada, en una versió amb massa talls, com el (previsible) del ballet o bona part de les intervencions corals al pròleg i a l’epíleg.

Igor Morozov va abordar amb un lirisme genèric la bonica romança del Príncep Sinodal, un paper episòdic com el Príncep Gudal d’un Alexander Tsymbalyuk d’opulència desaprofitada. Menys gruix vocal van exhibir tant el Servent de Roman Ialcic com la Mainadera de Larisa Kostyuk, mentre que Antoni Comas va ser un Missatger irreprotxable. La curiositat del repartiment era la presència d’un contratenor com a Àngel, tria assumible gràcies a la veu incisiva de Yuriy Mynenko i a la caracterització com a veritable revers del Dimoni, una de les poques bones idees de l’irregular muntatge de Dmitry Bertman.

El decorat únic de Hartmut Schörghofer era tan vistós en una primera impressió com massa limitador d’un moviment escènic que no va estalviar imatges poc menys que risibles, sobretot a l’acte segon (les accions coreografiades del cor, els llops-esperits malignes, el pobre tenor rodolant mentre s’embolica en una tela vermella). Per sort, els vídeos de fettFilm creaven efectes, no per obvis, menys suggeridors. El Liceu va voler oferir un complement inesperat en forma d’il·luminació rogenca en les zones públiques. Potser sí que el dimoni s’ha sortit amb la seva.