Publicitat
Publicitat

EL CONTE

Pessigolles

"Vaig oblidar l’embaràs del peu dret, i ni tan sols quan em feia punxades em venia al cap aquella estupidesa"

Aquesta setmana vaig començar a fer rehabilitació perquè la meva salut muscular és més fràgil del que pensava: tinc una lesió al genoll dret, i de retruc el turmell de la mateixa cama també em provoca molèsties. El mateix dimarts que em vaig estrenar es complia un mes de la primera visita al traumatòleg, que m’havia demanat una ecografia, i mentre un metge de mirada incrèdula m’estudiava les zones afectades amb un objecte que es desplaçava per damunt d’una pasta viscosa i freda vaig tenir un pensament insòlit: m’havia quedat embarassada del peu i seria la primera advocada de Barcelona a qui li creixia, en aquella zona insospitada, un nen o una nena. El brot d’imaginació es va pansir en qüestió de segons, perquè el metge em va preguntar:

-Li faig pessigolles, senyoreta?

El to de la frase em va anguniejar una mica. De fet, va ser l’únic que vaig comentar, malhumorada, quan vaig tornar al despatx: el metge havia intentat lligar amb mi, quin fàstic.

-Dissabte, quan anem al Bling Bling -em va dir la Jess mirant-me per damunt de les ulleres- et presentarem com la “senyoreta pessigolles”.

-No sé si podré venir. Encara em fa mal la cama.

-Vindràs, encara que t’haguem de demanar un tamboret, “senyoreta pessigolles”.

-“Senyoreta pessigolles” sona fatal.

-Prefereixes “senyoreta tamboret”?

- No way. Mala puta.

Vaig oblidar l’embaràs del peu dret, i ni tan sols quan em feia punxades em venia al cap aquella estupidesa. Al cap d’uns dies vaig tornar a entrar a la consulta del traumatòleg -una capsa de llumins on es concentrava l’olor dels cossos malalts que m’havien precedit-, i el diagnòstic va ser tan ràpid que de cop i volta tornava a trobar-me a la cua, demanant hora per a un podòleg i preguntant com em podia donar d’alta al servei de rehabilitació.

-Cap problema -va dir el recepcionista.

Em va demanar el paper que m’havia donat el metge i el va estudiar durant uns segons: segurament no havia escoltat ni una sola paraula del meu petit discurs.

Vaig tornar a l’oficina amb un paperet on m’havien apuntat la propera cita amb el podòleg -que m’han cancel·lat dues vegades- i amb la promesa que ben aviat em trucarien per “concretar” quins dies faria rehabilitació. Va caldre que passessin vuit dies perquè es posessin en contacte amb mi, i quan ho van fer vaig sortir corrents d’una reunió per despenjar el mòbil i acceptar les condicions de la veu lleugerament metàl·lica amb qui parlava. Vam quedar per dimarts d’aquesta setmana. M’hi vaig presentar puntual. Vaig descobrir un nou món on abundaven els crits de dolor dels pacients i la paciència de l’equip de fisioterapeutes, que portaven samarretes on hi havia mans i peus dibuixats dels quals sortien nuvolets blancs on es podia llegir: “OK!” Aquell missatge elemental verbalitzava l’aspiració de la comunitat de tolits: quan tornaríem a tenir extremitats útils i despreocupades?

Dijous i divendres vaig fer dues sessions més de rehabilitació. Dissabte, la Jess em va martiritzar a base de whatsapps fins que va aconseguir que acceptés d’anar al Bling Bling, “ la sala que ha cambiado la noche de Barcelona”. Carrer Tuset. Luxúria i perfums cars, sovint embafadors. “ Shine right like a diamond”. Érem sis. La Valèria tenia una mica de coca i n’havíem pres al lavabo del restaurant japonès on havíem sopat. A la sala vip vam demanar vodka amb tònica, assegudes en un sofà: ens vèiem reflectides a través de la taula, com si estiguéssim a dins d’una pel·lícula de Sofia Coppola -tant de bo no acabéssim suïcidant-nos-. Tenia punxades a la cama i l’havia de tenir estirada. Abans de fer el primer glop del combinat ja teníem un núvol de mosques masculines orbitant a prop nostre. Vam triar ràpid. En un tres i no res, la Jess i la Rut van desaparèixer amb els dos homes més musculats del pack. Els altres intentaven lligar amb frases poc afortunades.

-Tia, n’hi ha un que no sap pronunciar les erres -em va dir l’Olga, que tenia l’alè tacat de sashimi de tonyina.

Vaig acabar sortint del local amb en Ruben. No era gran cosa -tenia les cuixes massa amples, portava una camisa que no l’afavoria gaire-, però tenia un pis fantàstic al carrer Girona on vam passar el que quedava de nit.

M’he llevat de bon humor. Mentre em dutxava, en Ruben ha entrat al lavabo i ha picat a la mampara.

-Toc-toc -ha dit-. Puc entrar?

El peu em tornava a fer molt de mal i he pensat en el meu embaràs impossible. Encara no tenia prou confiança per comentar-l’hi, així que he obert la mampara i he deixat que es llancés a sobre meu. Mentre m’envestia, l’aigua em feia pessigolles al clatell i a les espatlles.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT