Plensa ascendeix a Montserrat

L’abadia exposa un cap transparent de l’artista a l’espai de frontera entre el que és sagrat i el que és humà

Look, this is a Catalan world-famous artist, Jaume Plensa ”, sento que explica una guia a un grupet de turistes de l’Àsia. Està entusiasmada per la coincidència: “ He makes faces and heads. The most famous here is in the Palau de la Música. You have to go there ”, els recomana. Tot i el núvol de fotògrafs que intenten immortalitzar l’escultor sense espontanis al seu voltant -repte impossible-, ella atura la sessió i es fa una selfie al costat de Plensa. L’artista exhibeix paciència. Montserrat ja sembla les Rambles de bon matí, amb cues constants per veure la Moreneta.

Des de l’esplanada que dona accés a la basílica ja es veuen, de lluny, les formes de la nova habitant de Montserrat. Un cap de malla de 4 metres s’ha instal·lat al centre de l’atri -amb el terra de marbre acabat de restaurar- per on s’ha de passar tant si es va a missa, com a veure la Moreneta, com si es vol posar un ciri a la verge. “És un espai que està a mig camí entre el que és humà i el que és sagrat, és un lloc de frontera, que m’encanten”, afirma l’artista.

De prop, les faccions d’ Anna costen de veure, per la transparència de la malla i la blancor de la façana del monestir. És una nena amb els ulls tancats, “d’una bellesa suau, mediterrània, clàssica”, diu Plensa. El visitant ha de rodejar-la des de diferents angles per veure’n bé el relleu. “L’interior de la peça abraça l’exterior -explica l’autor-. Si vols fer-hi una foto sempre hi ha alguna cosa que et pertorba. La vida és així”, afirma. D’una banda, la trasparència fa que la llum travessi aquest cap i això li dona certa espiritualitat. De l’altra, la presència de múltiples visitants com sorgits de les fotografies de Martin Parr fa un efecte mirall molt més terrenal. “La peça encaixa conceptualment aquí”, diu, satisfet. “Aquest lloc té una energia estranya -continua-. Aquesta barreja de la naturalesa i de l’espiritualitat benedictina... No importa de la religió que siguis o el lloc d’on vinguis, aquí hi ha una cosa que t’atrau i et subjuga”, assegura.

L’obra de Plensa ha esclatat a nivell mundial els darrers anys, amb exposicions arreu, de Nova York a Barcelona i Madrid, i properament a la Haia, Michigan, Los Angeles, València, Moscou, Sant Petersburg, el riu Hudson... La peça de Montserrat l’ha cedit gratuïtament i, de moment, es podrà veure fins al novembre, tot i que sovint el període s’ha allargat per petició popular. “Tot és temporal i ja m’agrada. Una exposció a vegades comença quan s’acaba, perquè la gent la troba a faltar”, diu.

Parlar del que és invisible

Les seves últimes escultures estan incorporant accions que dialoguen amb l’espectador: unes mans que es tapen la cara, la boca, que demanen silenci... En el fons, el que el preocupa actualment és la invisibilitat: el fet que “el més important de les nostres vides, el que ens mou, ens belluga, ens angoixa, és invisible”. “Jo, que soc molt mediterrani, de tocar, i faig coses pesades i matèriques, m’adono que el que abraço és aire, és intocable”, explica, com Anna, que és transparent. També parla de les benes que de vegades ens posem nosaltres mateixos als ulls per no veure la realitat. Les seves models sempre són noies joves: “Sempre he pensat que la memòria i el futur són femenines. L’home és un accident simpàtic. La dona representa la tradició i la creació de vida, a més de la transitorietat de la bellesa”.

Anna es completa amb una exposició d’obra gràfica al Museu de Montserrat. El seu director, el pare Laplana, és impulsor de la col·laboració amb Plensa. S’hi poden veure diverses figures vinculades a les seves sèries d’escultures recents: les esferes de notes musicals, els pensadors fets de lletres de diferents abecedaris, les cares estrafetes, els relleus de músics o els caps de malla. “El gravat és un laboratori on exploro possibilitats”, diu Plensa. La mostra pot ajudar a “entendre” millor l’escultura, opina.

Ahir ja era objecte de centenars d’objectius de mòbils i càmeres. “¿Es pot tocar?”, li pregunten. “Es pot acariciar”, diu somrient l’artista. “A mi la gent m’encanta. Crec que l’art s’ha distanciat massa de la societat. Quan ets a l’estudi, ets en un món perfecte que t’embolcalla i et protegeix. Però a fora les obres han de sobreviure per elles mateixes. Sovint instal·lo peces en llocs on no arriba l’art, on les persones no l’esperen i l’han de saber reconèixer -diu-. Fer penetrar l’art en les comunitats és important”. Per això va agrair la “valentia” del pare abat, que va trobar sintonia entre la feina de Plensa i el silenci reflexiu que busca el monjo. L’abat va acabar l’acte inaugural d’ahir amb una idea extreta d’ El Petit Príncep que justament connecta amb l’actual preocupació plensiana: “L’essencial és invisible als ulls”.

Més continguts de