Què se’n farà de les tres esplèndides ruïnes escèniques de Barcelona?

Crític TeatralPassa el temps però hi ha qüestions per resoldre per a les quals no es veu cap solució a l’horitzó. No són, i probablement no seran, prioritàries per a l’administració municipal, tot i que les seves figures ermes de vida plantades al carrer sembla que enunciïn contínuament i tossudament la pregunta: què se’n farà de nosaltres?

Teatre Principal. L’edifici del que va ser coliseu líric enfrontat al Liceu és un colós malalt. Molts metres. Molts usos diversos. Cures d’urgència, però cap intervenció quirúrgica destacable. Recentment es va clausurar per falta de llicència quan s’hi feia un petit festival, tot i que ja era una discoteca il·legal que l’anterior govern de Trias va tolerar per motius que se’ns escapen. Va ser l’últim intent fins ara de posar al mercat de l’oci l’espai. El Principal és privat i és una patata calenta que necessita imaginació política per tenir futur. El més fàcil, com volen alguns, seria que l’Ajuntament el comprés. ¿I després? ¿Té sentit un nou espai públic amb els costos de gestió i manteniment que suposa? Creiem que no. Potser seria hora de mirar amb atenció l’operació que Jordi Martí va liderar per a l’antic Teatre Español i ara Barts. Les circumstàncies i els actors són molt diferents, de ben segur. Però caldria estudiar una forma d’inversió pública amb gestió privada sobre línies de política escènica municipal. Una mena de pla especial totalitzador. Caldria, perquè si no el colós de fama wagneriana seguirà envellint fins que es cremi o caigui.

Teatre Arnau. Un temple nostàlgic de cossos i plomes que l’Ajuntament va comprar i que té tots els números d’ensorrar-se amb el pas del temps. Hi ha idees. I totes passen per la hisenda pública, que té moltes boques per alimentar. ¿És possible una solució com la d’El Molino? ¿No seria raonable que l’Ajuntament el rehabilités i n’entregués la gestió a algun grup o pool

La Monumental. Paraules majors. El temple taurí d’una ciutat antitaurina que espera temps millors resistint-se als canvis de la societat catalana. Propietat de la família Balañá, el recinte viu amb respiració assistida sense que hi hagi moviments clars. Només rumors. Ni tan sols acull concerts massius com fa anys. No hi ha dubte que és un edifici singular i un patrimoni arquitectònic. És preciós. Seria, doncs, desitjable —tant per a la propietat com per a la ciutat— trobar-li un ús i que no sigui el que té ara el que en anys pretèrits va ser el seu competidor, les Arenes.