El Reina Sofia recupera l’art “oblidat” de la postguerra

L’exposició ‘Campo cerrado’ busca trencar tòpics mitjançant més de mil peces

L’1 d’abril del 1939 Francisco Franco firmava a Burgos el comunicat militar que donava per acabada la Guerra Civil. Començava així un dels períodes més grisos de la història recent d’Espanya. En tots els sentits. Enmig dels centenars de milers de republicans que van fugir pels Pirineus, la Península perdia una generació d’artistes avantguardistes. Era el tret de sortida a una època d’ ostracisme, repressió i silenci, però no de desert artístic. Demostrar que la primera etapa del franquisme no va ser una terra erma des del punt de vista artístic és l’objectiu principal de l’exposició Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española. 1939-1953, que fins al 26 de setembre es podrà visitar al Reina Sofia de Madrid.

El museu obre avui les portes a una exposició titànica, tant pels seus continguts -reuneix més de 1.000 peces recopilades després de tres anys d’investigació exhaustiva- com també per l’espai que ocupa, perquè s’ha hagut de moure part del fons permanent. Hi ha des de l’art propagandístic del règim fins a l’art de l’exili, amb Pablo Picasso com a referència internacional. Però sobretot el que l’exposició intenta posar sobre la taula són les petites mostres de resistència interna i la reconstrucció d’un ideal nacional del franquisme, que pren l’arquitectura com a eina fonamental.

En el recorregut “s’hi poden trobar artistes molt coneguts, Dalí, Picasso, Miró, Tàpies, juntament amb d’altres que suposen un descobriment” en aquest “forat negre que hi havia entre els anys 30 i els 50”, explica la comissària, María Dolores Jiménez-Blanco, que ha volgut “mirar els anys 40 no com a conseqüència de la República ni com un avançament del que vindria després”. El 1953 Franco feia el primer pas per sortir de l’autarquia amb la firma dels Pactes de Madrid amb els Estats Units. El nom de l’exposició, Campo cerrado, beu de la novel·la de Max Aub, publicada a l’exili i que evoca tant l’aïllament que vivia Espanya com també la glorificació del món rural que va fer el franquisme, i també fa referència al fet d’estar davant d’un període “oblidat” que ha rebut “escassa atenció”, segons el director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel.

(Re)construcció nacional

L’adéu de les avantguardes i el retorn dels clàssics del Segle d’Or

Com era l’ideal artístic del franquisme? A diferència del feixisme italià, que va fer seves les avantguardes, i del nazisme, el franquisme gairebé no va fer servir l’art com a mecanisme de dominació. Una mostra en són les portades de la revista falangista Vértice i la universitària Haz, que haurien pogut passar per republicanes. Davant l’exili de les avantguardes, els acadèmics van prendre les regnes amb la intenció de reivindicar un tradicionalisme patriòtic: Velázquez, Goya i el Greco. L’exponent va ser Eugeni d’Ors, que, després d’haver iniciat el Noucentisme, va convertir-se en un dels principals intel·lectuals del règim.

D’Ors obliga a tornar a l’ordre i ja porta a la Biennal de Venècia del 1938 un Ignacio Zuloaga que imita Velázquez a Mi familia. Seran de la seva corda Pere Pruna, imitant el Greco en la Mort del soldat de Franco (1938), o Josep Maria Sert amb La defensa de l’Alcàsser (1940). Salvador Dalí també s’hi apunta, amb Retrat de l’ambaixador Juan Francisco Cárdenas (1943), que uneix dues tradicions: El Escorial i Velázquez. Espanya torna a viure una febre renaixentista, amb obres com Los atletas, de Luis Castellanos (1940).

L’arcàdia rural

El camp i l’arquitectura, armes de propaganda fonamental

On el franquisme sí que trobarà una arma de propaganda fonamental serà en l’arquitectura. La dictadura s’aferra al camp com l’arcàdia perduda, ideal de la família nacionalcatòlica en contraposició amb el desafiament de les ciutats. Els nous pobles que es van erigir suposaven una lectura eclèctica de l’arquitectura tradicional, amb motius andalusos, bascos... Amb el temps, aquestes formes van anar caient i el règim va optar per projectes iguals a tot l’Estat. Josep Antoni Coderch serà un dels impulsors d’aquesta renovació.

L’exili interior i exterior

El postisme i el primitivisme, vies d’escapament dins del règim

Picasso i Miró tenen sales pròpies dins de l’exposició. La fitxa policial de l’autor del Gernika descansa al costat d’una desena de les seves obres, mentre que de l’artista català recull sis litografies de la sèrie Barcelona, quan s’hi instal·la el 1944. L’exili és una simbiosi entre la nostàlgia i el redescobriment d’Amèrica, amb motius tropicals com el de Maruja Mallo. A les ciutats de l’Estat la recuperació de les avantguardes anirà de bracet del postisme, un moviment literari però també plàstic amb aires surrealistes. El retorn de les avantguardes anirà de la mà de l’escola d’Altamira, que rellança un primitivisme que culminarà a la Biennal Hispanoamericana (1951), que suposa l’absorció d’aquests moviments.

Auge de les avantguardes

Barcelona, detonant de la renovació de l’art a finals dels 40

Tant Barcelona com els artistes catalans es converteixen en principi i fi d’aquest període. Si Eugeni d’Ors és qui llança el primer cànon artístic de la postguerra, és a la Ciutat Comtal on a finals de la dècada dels 40 comença una nova efervescència artística. Miró ha tornat, i els vincles entre el postisme i el primitivisme, sumats a la creació de la revista Dau al Set -amb mescles surrealistes i dadaistes-, i la celebració del primer Saló de Tardor, provoquen una renovació de les avantguardes, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Brossa i els seus vincles amb l’artista total Juan-Eduardo Cirlot i el crític Rafael Santos Torroella. Desenes d’obres i documents reflecteixen aquest període que el Reina Sofia ha recuperat de l’oblit.

Els artistes catalans, principi i fi del període més gris del franquisme

Salvador Dalí

Salvador Dalí no renegarà del franquisme i arribarà a dir que l’única cosa que el separa de Picasso és que ell no és comunista. L’exposició recupera l’obra Retrat de l’ambaixador Juan Francsico Cárdenas (1943), un quadre que no havia estat exposat des de fa 70 anys i en parador desconegut des de fa gairebé tres dècades.

J.A. Coderch

El seu pavelló a la Triennal de Milà el 1951 va convertir-se en el primer èxit del règim als fòrums internacionals: ja no era una mostra tradicionalista, sinó que barrejava art popular amb les avantguardes. El col·leccionista gironí Rafael Santos Torroella va omplir el pavelló amb un homenatge a García Lorca i un llibre il·lustrat per Josep Guinovart.

Antoni Tàpies

El Tàpies més polític aflora a finals de la dècada dels 40 en una Barcelona que es comença a despertar artísticament de la guerra. A Homes i cavalls (1951), l’artista dibuixa obrers amb espardenyes i els contraposa al món capitalista. A l’exposició apareix al costat de Joan Ponç, Joan Brossa i les primeres edicions de la revista Dau al Set.

Joaquim Gomis

Espart, cadires de vímet i un camp tancat... El fotògraf barceloní Joaquim Gomis plasma el 1947 el món rural que busca evocar el franquisme. El règim té una obsessió per recuperar els elements més tradicionals. Però aquesta arcàdia també quedarà plasmada en la sèrie de dibuixos Blat d’un jove Josep Guinovart, amb motius comunistes en un producte essencial per a la dictadura.