MÚSICA CLÀSSICA
Cultura 15/01/2018

Rendits davant la sumptuositat de la Filharmònica de Viena

Si sumem la presència de Gustavo Dudamel al conjunt mític, no és gens sorprenent que L’Auditori exhaurís fa mesos les entrades

Xavier Cester
2 min

Barcelona‘Gustavo Dudamel’ L’AUDITORI

14 DE GENER

Una melodia enigmàtica a càrrec de les violes dona pas al tema principal, càlid i efusiu, enunciat pels violins amb el suport de la resta de la corda i els trombons. Els compassos inicials de l’ Adagio de la Simfonia núm. 10 de Mahler van ser més que suficients per tornar a caure rendits davant la sonoritat àuria, incomparable, de la Filharmònica de Viena. El mític conjunt es deixa veure poc per aquestes latituds, i si hi sumem la presència d’una de les batutes més populars de l’actualitat, Gustavo Dudamel, no és gens sorprenent que L’Auditori exhaurís fa mesos les entrades. El programa era estrany, perquè el tors mahlerià i la Simfonia fantàstica de Berlioz pertanyen a universos vitals ben allunyats. Un punt de contacte plausible seria la condició de vehicles per mostrar les millors qualitats de l’orquestra. I a fe que els vienesos ho van aprofitar.

Dirigir la Filharmònica de Viena té els seus riscos, perquè és temptador deixar-se arrossegar per la sumptuositat sense parió d’aquest so. Dudamel no ho va evitar del tot en un adagio mahlerià en què, al costat de l’espaterrant exhibició orquestral (sobretot una corda que no perd ni vellut ni homogeneïtat en els passatges sobreaguts més exposats), va faltar una visió de conjunt que anés més enllà del preciosisme. Tot era molt bonic, però la foscor rere els pentagrames amb prou feines va ser entrellucada, ni tan sols en la cataclísmica explosió dissonant abans del final, impactant i freda alhora.

Les característiques de la Fantàstica eren més propícies a Dudamel, que, amb un gest sense ostentacions, va conduir amb fermesa l’efervescent partitura, amb una fusta guspirejant, un metall demostratiu i una percussió ajustada al costat d’una corda de nou esplèndida. Cert, el vals va ser massa lànguid i els dos últims moviments van pecar d’espectacularitat en technicolor, però amb una orquestra així, qui se’n planyerà? Les propines van adoptar un to de Cap d’Any, amb el vals del Divertimento de Bernstein (el centenari obliga) i la polka Winterlust de Josef Strauss, que el veneçolà va incloure fa poc més d’un any quan va aparèixer en el concert més televisiu del món. Una tria a cavall de dos continents, com el mateix Dudamel.

stats