Alarma per l'esclat d'una guerra civil a l'Iran

BarcelonaEntre la confusió generada per l'erràtica política comunicativa de la Casa Blanca –que cada dia dona un motiu diferent per haver llançat una guerra contra l'Iran–, hi ha senyals que indiquen que el president Donald Trump volia repetir el model de Veneçuela, és a dir, forçar un canvi en la direcció del país confiant que els nous dirigents es plegarien a les exigències de Washington. Atesa la reacció desafiant del règim dels aiatol·làs, i els rumors de l'elecció imminent d'un falcó com Mojtaba Khamenei –fill del guia suprem assassinat– com a nou líder del país, Trump pot tenir la temptació de passar al pla B: pressionar el règim iranià incitant una rebel·lió armada dins el país que podria desencadenar una guerra civil.

De fet, els últims dies, diverses informacions apunten que la CIA, probablement amb l'ajuda del Mossad, està planificant armar les milícies kurdes iranianes amb base al nord de l'Iraq perquè llancin una ofensiva terrestre contra l'Iran. El mateix Trump hauria mantingut una conversa amb el president del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI) per instar la seva milícia a sumar-se a la guerra contra la República Islàmica. El fet que els bombardejos israelians i estatunidencs s'hagin acarnissat especialment amb les posicions de les forces de seguretat iranianes a la regió fronterera amb l'Iraq reforça la percepció que Washington incita una rebel·lió a les regions habitades per minories ètniques, on es registra una oposició més gran al govern.

Com passa en altres països de la regió, l'Iran és un país molt divers ètnicament i culturalment. Si bé hi ha una identitat xiïta i persa majoritària, la població que la professa no supera el 60%. Entre les minories que viuen a la perifèria del país, hi ha una percepció força àmplia de marginació, tant des del punt de vista cultural com econòmic, ja que són les províncies més pobres.

La principal minoria del país és l'àzeri, l'ètnia majoritària a l'Azerbaidjan, que representa el 20% de la població. De llengua túrquica i religió xiïta, es considera la minoria més ben integrada a l'Iran des de fa segles. No en va, tant Ali Khamenei, el guia suprem assassinat, com el president del país, Masoud Pezeshkian, en formen part. En canvi, les minories més alienades són la kurda –el 10% de la població–, i la balutxi –al voltant del 3%–. Totes dues compten amb grups armats que lluiten per la sobirania de les seves nacions, però no són prou potents per prendre el control de cap territori.

Fragmentació del país

Una col·laboració entre els Estats Units i aquestes organitzacions presenta, a la vegada, oportunitats i riscos. Per una banda, la suma dels seus esforços augmentarà les seves capacitats operatives i militars, però, al mateix temps, atorgarà al règim una arma propagandística molt poderosa: Washington no vol un canvi de règim, sinó fragmentar l'Iran. En un país tan nacionalista i orgullós de la seva història, el risc de secessió pot fer bascular sectors de la població més aviat neutrals políticament, o fins i tot contraris al règim, cap a posicions de suport en una campanya militar contra aquestes potencials forces secessionistes. Les bombes nord-americanes i israelianes que no han parat de caure aquests dies arreu del país també poden contribuir a l'efecte rally around the flag, és a dir, cohesionar la societat davant d'una força externa que causa patiment a la població.

Normalment, un requisit previ a l'esclat d'una guerra civil és que l'exèrcit es divideixi en dos. És el que va passar a l'estat espanyol el 1936, i en experiències més recents com la guerra civil siriana. Ara bé, de moment no hi ha cap senyal que això estigui passant a l'Iran. La República Islàmica posseeix un conglomerat de forces de seguretat, i algunes d'elles estan fortament ideologitzades, com els Guardians de la Revolució, i el cos de voluntaris paramilitars Basij. Per tant, l'escenari de desercions massives sembla inversemblant.

Així doncs, l'única opció que durant les pròximes setmanes esclati un conflicte que es pugui qualificar de guerra civil és que algunes d'aquestes milícies kurdes o balutxis siguin capaces de conquerir i controlar una franja significativa de territori. Aquest escenari només és possible amb un suport molt sòlid i continuat dels EUA, que haurien d'incloure l'establiment d'una zona d'exclusió aèria.

A la regió ja hi ha un precedent, precisament al Kurdistan iraquià. Així va ser com es va establir, arran de la Guerra del Golf del 1991, l'actual govern regional del Kurdistan. Segons fonts kurdes citades a la premsa internacional, les milícies kurdes de l'Iran estarien valorant l'oferta de Washington, però haurien posat com a condició que el suport fos robust i sostingut en el temps.

A més llarg termini, no es pot descartar que l'Iran caigui en una guerra civil més cruenta si el règim continua enrocat i es nega a reformar-se. Un cop aquesta guerra s'hagi acabat, l'equació política iraniana tornarà als mateixos paràmetres de fa un mes, tot i que més reforçats per la devastació del país: la majoria de la població vol més llibertat i està farta de viure en una crisi econòmica crònica. Com va passar a Síria, si l'única resposta a les demandes de canvi és sempre una repressió sagnant, tard o d'hora, fins i tot al cor de la nació persa, almenys un segment de l'oposició optarà per la via armada. Llavors sí, la guerra civil o la conversió de l'Iran en un estat fallit podria ser inevitable.