Els interrogants (i les certeses) que deixa l'operació de Trump a Veneçuela

L'operació militar executada pel govern estatunidenc deixa oberts grans interrogants i aclareix algunes coses. Comencem per dir que el veritable interès del govern de Donald Trump sempre va ser prendre el control de les riqueses petrolieres de Veneçuela. També va deixar clar en la seva roda de premsa a Mar-a-Lago, a Florida, que els Estats Units “dirigiran” el país a partir d'aquest moment. Al mateix temps, l'“extracció” de Nicolás Maduro com un processat per narcotràfic s'inscriu com un assumpte estrictament jurídic, sense que tingui validesa o consideració política la seva condició de governant de facto de Veneçuela.

Trump ha dit que els veneçolans van robar instal·lacions i riquesa petroliera dels Estats Units. En realitat, Trump incorre en una fal·làcia. La nacionalització petroliera es va materialitzar el 1976, sota la presidència de l'expresident Carlos Andrés Pérez. A les empreses estatunidenques se'ls van pagar de forma total i completa els actius que tenien al país. Potser es van sentir maltractats, però mai els van robar.

El règim dictatorial i autoritari de Maduro ha generat una crisi a escala regional. Una diàspora de vuit milions de persones dispersa pel món, una gestió corrupta dels recursos del país i una concentració del poder que contradiu normes elementals de la democràcia. Un miler de presos polítics i centres de detenció on s'han violat drets humans elementals. Aquest drama humanitari és potser l'aresta més profunda de la crisi veneçolana. Famílies dividides, separades i trencades emocionalment. Migrants cada vegada més rebutjats en països veïns. I tot això en el que va arribar a ser el país més ric d'Amèrica Llatina. Ha estat una devastació en tota regla.

El chavisme també va fracassar com a forma d'organització social. El 2017, enmig d'una paorosa crisi econòmica, marcada per una hiperinflació, una reducció brutal del PIB i un desproveïment d'aliments i medicines, es va produir una resposta totalment individualista, que tirava per terra el discurs del chavisme, la narrativa del qual girava entorn d'una nova consciència col·lectiva. Res d'això va ocórrer. El comerç informal, consentit pel govern de Maduro en punts estratègics de la ciutat, es va acarnissar amb la butxaca dels veneçolans, ja que es venien els productes de primera necessitat a preus exorbitants.

Les crisis econòmiques són sempre les que activen les alarmes. Avisen del daltabaix que està per arribar. Veneçuela no va ser l'excepció. La política d'expropiacions, l'estat empresari, el control de sectors estratègics, entre altres la banca, el ferro i l'alumini, les telecomunicacions, i importants sectors agrícoles, es van convertir molt aviat en focus desorbitats de corrupció, exemples incontrastables de mala gestió, que van deixar els veneçolans sense serveis públics i depenent del petroli com mai abans s'havia vist.

¿Els veneçolans necessitaven la intervenció d'un país estranger? És un fet que els veneçolans no van poder resoldre i gestionar la crisi política que es va exacerbar arran del desconeixement del resultat electoral de les eleccions que es van celebrar el 28 de juny del 2024. El chavisme va decidir fugir cap endavant i ha caigut en l'abisme.

La tesi sobre un poble en armes, la unitat perfecta entre poble i exèrcit, la doctrina militar enunciada com la guerra popular prolongada, dissenyada i executada per la Xina de Mao Tse-tung i després pel líder vietnamita Ho Chi Minh, va resultar un galimaties que va caure en sac foradat. No hi havia condicions polítiques ni organització social per edificar el que significa la resistència política i militar enfront d'un exèrcit formidable com el dels Estats Units.

La sobirania del país, la seva autodeterminació, ha quedat tocada. Serà una transició política gestionada i després vigilada pels Estats Units. Cosa que és dir molt. S'obre a més un gran interrogant per a països com Mèxic i Colòmbia, productors de droga. ¿Seran objecte d'operacions militars tal com ha passat a Veneçuela? Els Estats Units han desempolsat la doctrina Monroe (Amèrica per als americans), ara remasteritzada per la nova estratègia de la seva seguretat nacional, esbossada pel president Trump durant la roda de premsa en què va donar detalls de l'operació militar que va executar a Veneçuela. Però si la història ens diu alguna cosa és que les intervencions estatunidenques a l'Amèrica Llatina han estat traumàtiques i nefastes en les seves conseqüències polítiques.

Altres preguntes que queden per dilucidar: ¿Quines forces de seguretat exerciran el control territorial del país? ¿La falta de resposta a l'acció militar dels Estats Units obeeix a una divisió en l'exèrcit veneçolà? ¿Podria col·lapsar la institució militar? ¿Estem a les portes d'un caos social? Aquests són els riscos i els perills que correm arran de la intervenció de les forces militars dels Estats Units.