Rossy de Palma, superada pel repte de presentar la gala dels Gaudí

Els problemes tècnics tampoc van ajudar l'actriu i no va funcionar bé el joc que es volia fer amb el seu 'playback'

Rossy de Palma, amb un pa gegant al cap, durant la cerimònia de lliurament dels premis Gaudí 2016

De la mestra de cerimònies d’aquesta edició dels premis Gaudí s’esperava una gala d’autor plena d’humor, surrealisme i un català 'sui generis'. Però l’actriu es va veure superada per la situació ja des del número musical inicial, marcat pels problemes tècnics amb el 'playback', com es va veure perfectament en els contraplans de les cares de circumstàncies del públic. Tampoc va funcionar gaire la idea d’enregistrar l’àudio d’algunes de les intervencions de De Palma, perquè la mestra de cerimònies no acabava de trobar la forma d’interactuar amb el seu 'playback'.

L’intent atrevit i lloable de portar als Gaudí l’univers picassià de l’actriu va fracassar perquè De Palma no va saber com encaixar el seu espectacle en el context d’una cerimònia de lliurament de premis. Val a dir que la cosa va millorar una mica al llarg de la nit, sobretot quan la noia Almodóvar es va alliberar del guió, va començar a parlar en castellà i va muntar el xou a l’escenari amb un penis negre de plàstic i un barret de fantasia fet de pa. Però cada vegada que es donava pas a algun presentador dels premis –David Verdaguer, el millor de tots– es veia més clar que una cosa són els codis de les gales i una altra el del surrealisme de cafè. I si hi afegim els problemes de so i de realització, el resultat va ser un esperpent de gala que va arribar al cim quan la veu de De Palma es va colar en l’actuació musical de Sílvia Pérez Cruz, que va reaccionar amb naturalitat i un gloriós “¡Va por ti, Rossy!”.

Isona Passola i la junta de l’Acadèmia han de prendre nota que els experiments amb gasosa no funcionen als Gaudí. La presidenta de l’Acadèmia va recordar una frase de Frank Capra al seu discurs: “El drama no es produeix quan plora l’actor, sinó quan plora el públic”. Doncs bé, ahir el públic de la cerimònia dels Gaudí també va plorar, però no d’emoció. Queda un any per corregir errors. De tot se n’aprèn.