Rupi Kaur, un fenomen poètic viral i global
L’escriptora presenta el poemari feminista ‘Otras maneras de usar la boca’ al Barcelona Poesia
BarcelonaRupi Kaur (Punjab, 1992) va fer els primers passos poètics acompanyada de vergonya i de por. “Anava a recitals de poesia on era l’única dona. La resta de participants eren homes que, com a mínim, tenien 10 anys més que jo. Estava molt espantada, perquè a les dones de la meva cultura se’ns ensenya a estar callades, a ser submises i a satisfer els homes”, recorda Kaur, que va néixer a l’Índia però ha crescut al Canadà. Aquella por a l’hora de pujar a l’escenari ha quedat petita davant de l’impacte de les seves publicacions a les xarxes socials. Convertida en un fenomen a internet, Kaur és un dels reclams principals del festival Barcelona Poesia, on demà presentarà el poemari Otras maneras de usar la boca (Espasa), que combina els versos amb il·lustracions fetes per ella mateixa. Després continuarà la gira pel Regne Unit, Nova Zelanda i Austràlia.
La poeta va saltar a la fama quan va publicar a Instagram una imatge d’ella estirada amb uns pantalons tacats de menstruació, una fotografia que la xarxa social va censurar. Després d’aquella experiència va decidir fer un pas endavant i provar sort amb la poesia. “Volia generar el mateix impacte que es crea a l’escenari però als telèfons mòbils. Sabia que un poema de cinc pàgines a Instagram no ho aconseguiria, de manera que vaig decidir fragmentar-los i penjar-los així”, explica.
Kaur té un milió de seguidors a Instagram, però el seu èxit no és només digital. Fa 55 setmanes que el seu llibre s’ha instal·lat a la llista de més venuts de The New York Times, on no és habitual trobar-hi poemaris escrits per noies de 24 anys. Els abusos sexuals, les discriminacions femenines i les conseqüències de les pèrdues sentimentals guien els versos del llibre. A través de poemes breus i amb un llenguatge directe i esmolat, la seva escriptura actua com un altaveu de la violència i el dolor, tant físic com psicològic, que pateixen les dones. “Crec que, en gran part, la gent em llegeix perquè soc honesta amb mi mateixa. Els lectors es veuen reflectits en els versos”, afirma. Kaur creu que el que actua com un element comú entre el seu públic són les emocions. “Les coses que ens fan més por són les més universals. Tenim moltes diferències entre nosaltres, però al final tothom sent de la mateixa manera la tristesa o la ràbia”, diu.
Amb les escriptores Warsan Shire i Nayyirah Waheed com a referents i el clam del feminisme com a bandera, Kaur se sent part d’un moviment de poetes joves filles d’una generació d’immigrants. “Escrivim sobre coses de les quals, en el nostre entorn cultural, gairebé ni podíem parlar fins ara. Com que no es veuen ni es mencionen, s’obliden”, subratlla. Al poemari també hi ha lloc per a l’enamorament, la sexualitat sense dominis i la superació, tot i que abans parla d’abusos domèstics i violacions a dins d’una parella: “ la destripa / con los dedos / como si arañara / el interior / de un melón vacío ”. La llavor d’aquests versos es troba en les converses que ha tingut amb la seva mare i la seva tieta. A través de la poesia l’autora es pregunta què se sent quan s’és una dona de la seva generació i es creix a l’Índia. “Tens 20 anys, mai has tocat un home i et casen amb algú que no coneixes. És un món que entén que el sexe no és per a les dones, és una cosa que les esposes donen als seus marits”, reflexiona.
Connectar amb els homes
La gran majoria de lectors de Kaur són dones joves. Ella n’és conscient, però destaca que, a poc a poc, els homes també s’endinsen en els seus versos i hi estableixen un vincle, en gran part gràcies a les dones més properes. “Els homes em diuen que els poemes feministes els ajuden a entendre les dones del seu entorn. Sovint m’he trobat que una noia regala el llibre al seu nòvio i li diu: «Veus? Això també em passa a mi, arregla-ho»”, assenyala.
Kaur escriu sense pèls a la llengua sobre el cos de la dona i la descoberta del sexe: “mi nombre suena tan bien / dándose un beso francés con tu lengua ”. Els seus poemes els llegeixen milions de persones, però admet que exposar-se davant de desconeguts no li fa vergonya. En canvi, el més difícil ha sigut ensenyar el que ha escrit a la seva família. “El meu pare és molt estricte, vaig créixer sentint por cap a ell. Ara han vist una part de mi que ni es pensaven que existia i s’han escandalitzat”, reconeix Kaur, que aclareix que el llibre no és del tot autobiogràfic. “M’espanta que els meus pares creguin que sí -admet-, però al final penso que tot això ho faig per alguna cosa més que la meva família, i segueixo escrivint”.