Siegfried troba parella en un món desolat

Bon nivell escènic i musical en la segona jornada de ‘Der Ring des Nibelungen’

Després de la guerra, la desolació: els referents militars de Die Walküre deixen pas, en Siegfried, a paisatges erms, com un bosc d’arbres talats o el palau abandonat de Wotan (¿amb les caixes a punt per a la fugida després de l’ensulsiada?). L’austeritat visual dels dissenys de Patrick Kinmonth reforça la sensació de món desert que té la segona jornada de Der Ring des Nibelungen, un món on no sembla que visqui ningú més que els protagonistes. En aquesta reposició signada per Eike Ecker, torna a destacar la capacitat de Robert Carsen per narrar amb precisió mil·limètrica una història despullada de tot element mític i centrada en passions ben humanes.

Com l’escènica, també la direcció musical de Josep Pons va ser més rodona que a Die Walküre. És ben probable que Wagner no sigui el compositor on el titular del Liceu es pugui lluir més, amb una atenció pel detall que va en detriment de la construcció global del discurs. Alguns moments climàtics sonaven massa empastifats i en el dilatat duo final una mica més d’empenta no hauria estat sobrera. Però Pons va subratllar amb encert els passatges més íntims (la fusta en el descobriment dels orígens de Siegfried o uns delicats Murmuris del bosc ) en una versió ben menada.

Sortir airós d’un paper extenuant com el protagonista és tota una proesa per a qualsevol tenor, més encara quan és catapultat d’urgència a l’escenari per malaltia del cantant titular (celebrem que per fi algú, Christina Scheppelmann aquest cop, doni la cara per anunciar un canvi). Stefan Vinke va ser un Siegfried que en cap moment es va acovardir davant les dificultats, amb prou fermesa en l’agut i suficient flexibilitat per mostrar la cara més amable del brètol violent que afavoreix el muntatge. Ara bé, si l’obra dura deu minuts més potser hauríem patit per la seva resistència, sobretot al costat de la Brünnhilde, generosa alhora que amorosida, d’Iréne Theorin. Peter Bronder va ser un Mime de manual, insidiós i incisiu, com l’Alberich de Jochen Schmeckenbecher. Andreas Hörl i Cristina Toledo complien com a Fafner i Ocell del Bosc, mentre que la vocalitat única d’Ewa Podles servia una Erda contundent: tanmateix, confiar-li un pal de fregar és anar massa lluny en desmitificació. El seu duo amb Albert Dohmen va ser un dels millors moments de la funció, amb el baix-baríton alemany com un imponent Caminant o Vianant, les dues formes com apareix Wanderer en un programa de mà de contingut cada cop més prim i amb una urgent necessitat de control editorial.

Més continguts de