ARTS ESCÈNIQUES

Singular i atractiu ritual de dolor i pèrdua

El dolor i la pèrdua dins la paradoxa del temps són els elements amb els quals l’argentí Pablo Messiez ha treballat amb La Kompanyia Lliure

‘El temps que estiguem junts’, Espai Lliure, 23 de febrer

Els nadons quan deixen el cau del ventre de la mare ploren. I si no ploren, se’ls fa plorar. I si el plor és mostra de dolor, caldrà assumir que l’ésser humà està avesat al dolor des del naixement fins a la mort. I el dolor i la pèrdua dins la paradoxa del temps són els elements amb els quals l’argentí Pablo Messiez ha treballat amb La Kompanyia Lliure. Nois i noies d’entre 20 i 30 anys que han posat en comú experiències i reflexions en un procés d’assajos del qual ha emergit l’espectacle. Hi ha, doncs, materials diversos que Messiez ha ordenat en una dramatúrgia d’acumulació ben relligada a la qual, en tot cas, li falta un punt d’humor. El conjunt ofereix fragments de volada poètica i notable profunditat instal·lats en una mena d’existencialisme juvenil entre els quals recordo les paraules de Sarah Kane sobre el que és l’amor o la desesperació de la noia que ha perdut el fill, però també alguns llocs comuns i fins i tot absurds que malmeten una mica un treball que destaca per la singularitat, l’entrega i la precisió dels intèrprets (no em puc estar de destacar Júlia Truyol) i per la imaginativa direcció.

El temps que estiguem junts, prorrogat fins al 18 de març, és un treball en el qual és inútil buscar una lògica més enllà de la que propicia l’espai. I aquest és una antiga casa burgesa de parets entapissades que la neta de la propietària vol llogar i on, en un passat pròxim, ella i els seus amics es reunien els dissabtes a la tarda per alliberar el dolor individual en una mena de ritual anàrquic. Uns personatges dolguts que conviuran amb la jove parella que amb tota la il·lusió lloga el pis. Certament, la primera escena és fantàstica i crea grans expectatives; el drama es clou amb un coup d’effet solvent encara que previsible. I certament que Messiez no és tan ingenu com alguns dels protagonistes, i d’aquí que el convidat del grup d’inconsolables increpi la resta:“Què hi fem aquí?”

Més continguts de