'Sobre lo infinito': Roy Andersson observa els horrors de la història des d'un present en crisi

La nova pel·lícula del director suec va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Venècia

Direcció i guió: Roy Andersson. 78 min. Suècia, Alemanya i Noruega (2019). Amb Martin Serner, Jessica Louthander i Tatiana Delaunay.

Amb el seu univers de tons pastel, rostres pàl·lids i personatges submergits en una letargia crònica, el suec Roy Andersson ha esdevingut un observador privilegiat de les paradoxes d'una humanitat abocada a l'abisme existencial. Així, a Sobre lo infinito, guanyadora del premi a la millor direcció a l'últim Festival de Venècia, hi conviuen una sinistra recreació moderna del viacrucis de Jesucrist amb una dolça escena en què una jove parella que estudia les lleis de la termodinàmica formula una romàntica filosofia de la ciència poblada per fruites i verdures enamoradisses. Les llums i ombres de diferents èpoques conflueixen en la singular mirada d’Andersson, tocada per l'exuberància de Fellini, la comicitat de Buñuel i Tati i l'humanisme del neorealisme.

Al collage de tableux vivants que conforma Sobre lo infinito, cada microrelat i cada personatge –tots enllaçats per una veu en off que evoca la Xahrazad de Les mil i una nits– tenen el mateix valor que la resta, una concepció democràtica que assoleix el seu sentit més radical quan l'escena d'un home que agredeix la seva dona en públic s'encadena, minuts després, amb una inquietant visita al búnquer en què Adolf Hitler va trobar la mort. Els horrors de la història s'observen des d'un present en crisi en una pel·lícula que resulta devastadora sense caure en la crueltat o el sentimentalisme.