Superherois: Ciència en vinyetes

El 33è Saló del Còmic examina l’ús del gènere superheroic com a instrument per a la divulgació científica

Entre els convidats del Saló del Còmic que se celebra des d’avui fins diumenge al Palau 2 de Fira Barcelona hi ha autors tan populars com el rei de l’erotisme Milo Manara o el nord-americà Scott McCloud, però també el professor de física i astronomia de la Universitat de Califòrnia David Saltzberg. No és que s’hagi equivocat de congrés: Saltzberg oferirà una conferència sobre la seva feina com a assessor a la sèrie The big bang theory, protagonitzada per uns científics brillants, socialment inadaptats i fans dels superherois.

La ciència serà la gran protagonista d’una edició del Saló dedicada al gènere de la ciència-ficció i la fantasia, en què diversos experts exploraran les relacions entre ciència i còmic en xerrades i taules rodones. “El gènere de superherois és un gran reclam per atreure l’interès cap a la ciència”, opina Manuel Moreno, professor de física de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Moreno té un curs específic de física i superherois que ha impartit a diversos instituts en què examina els principis científics d’herois com Superman, Flash i Spiderman. “El poder de Spiderman per escalar les parets, per exemple, serveix per parlar de les forces de cohesió i, de passada, explicar per què és possible que una formiga pugi per una paret però no un ésser humà, per molt poder aràcnid que tingui”, diu.

El superheroi és científic des del seu origen. A finals dels anys 30, els poders de Superman tenien una explicació lògica: provinent d’un planeta amb més massa, com Krypton, la gravetat terrestre no l’afectava com als humans. “Però que anés d’un lloc a un altre fent salts no devia semblar prou elegant als guionistes, que el van fer volar sense oferir cap explicació científica”, apunta Moreno. Continuadors de personatges com Flash Gordon i Buck Rogers, els superherois s’han alimentat sovint de la ciència, però sobretot a partir de l’anomenada Edat de Plata del còmic als anys 60. Tomás Pardo, coautor de 1001 curiosidades de los superheroes (Robin Book, 2014), aporta una explicació: “Durant la Guerra Freda, l’FBI va demanar als editors de còmics que introduïssin científics a les històries per augmentar la vocació científica entre els joves”. I posa com a exemple personatges clau: “El líder dels Quatre Fantàstics és un científic, Hulk és el físic Bruce Banner, Iron Man és el genial inventor Tony Stark... Fins i tot Spiderman és un estudiant de ciències”, assenyala Pardo.

Avançar la realitat

Per al professor d’informàtica de la UPC Miquel Barceló, que també utilitza els superherois per acostar la ciència als alumnes -de vegades fa servir els llibres de Harry Potter i el cinema fantàstic, però assegura que amb la saga Crepuscl e no hi ha res a fer-, el rigor científic dels còmics no és important. “L’astrofísic John Gribbin ja ho deia que la ciència-ficció no ha de servir a la ciència sent exacta, sinó estimulant la imaginació dels científics”, recorda.

En aquest sentit, molts còmics s’han avançat a la realitat. El primer rellotge intel·ligent de la història el portava el protagonista del còmic Dick Tracy i el primer telèfon mòbil de la ficció va aparèixer a la sèrie televisiva de Batman dels 60. Als seus cursos sobre ciència i superherois, Barceló i Moreno fan servir Batman com a contrapunt de superherois més fantàstics. “Els bat-aparells de Batman acostumen a reflectir de manera realista la tecnologia del moment -comenta Moreno-. És un dels herois científicament més creïbles. A l’altre extrem hi hauria tots aquells que experimenten canvis físics brutals, com Hulk o els Quatre Fantàstics”.

Alguns personatges han actualitzat l’origen dels seus poders amb el pas del temps. Als còmics de la sèrie Ultimate Spiderman i en l’última versió cinematogràfica, l’aranya que mossega Spiderman no és radioactiva, sinó modificada genèticament. El Green Lantern dels anys 40 obtenia el seu poder d’una llanterna originària de l’antiga Xina; en la seva reinvenció dels 60, en canvi, l’origen de la llanterna era extraterrestre. “Els superherois reflecteixen l’esperit de la cultura popular de cada època”, escriu James Kalakos a La física de los superheroes (Robin Book, 2006). Amb la mateixa vocació divulgadora que Moreno i Barceló, aquest doctor en ciències de la Universitat de Chicago aïlla l’element “meravellós inexplicable” dels superpoders i analitza el substrat científic que se’n deriva. Per exemple, ¿quantes hamburgueses hauria de menjar Flash per produir les calories necessàries per córrer a una velocitat supersònica? Com afectaria els sentits de l’Home Formiga el fet que es reduís a la mida d’un insecte?

Sota l’òptica científica, els superpoders acaben sovint reduïts a pura fabulació, però el progrés de la ciència fa que alguns siguin cada dia més versemblants. “La biotecnologia ha avançat moltíssim -afirma Moreno-. Qui diu que algun dia no sigui possible crear Spiderman al laboratori? O fabricar una armadura com la d’Iron Man?” Tomás Pardo assenyala el Capità Amèrica com l’exemple de superheroi que avui dia seria més probable recrear. “Però el més probable és que no fos un heroi com el dels còmics, sinó un supersoldat a les ordres d’un govern”, afegeix. Alguns superpoders, conclou, potser no haurien d’abandonar el territori de la ficció.