Tolosa s’endinsa en el Picasso Exiliat i antifranquista

Tolosa De LlenguadocPicasso va crear el monumental teló Les despulles del Minotaure vestit d’arlequí per a l’obra 14 de juliol, que es va estrenar el 1936 al teatre Alhambra de París. Va ser un encàrrec del Front Popular francès, una coalició d’esquerres que per primera vegada va col·locar tres dones al govern i va apujar els salaris, per celebrar la festa nacional francesa. Quan l’any 2000 els arquitectes Rémi Papillault i Antoine Stinco van convertir un antic escorxador de Tolosa en el museu de Les Abattoirs, van fer-ho pensant en la manera com encaixar i mostrar la lluminositat d’aquesta tela que l’artista malagueny va donar el 1965 a la capital francesa de l’exili espanyol. A partir d’avui i fins al 25 d’agost, el teló de 9 metres d’alçada i 13 d’amplada, escortat per cartells de la Guerra Civil que criden a donar suport a la República amenaçada, i amb la companyia -més discreta perquè és sota l’escala- del Franco dins una màquina de begudes d’Eugenio Merino, es pot veure dins Picasso i l’exili. Una història de l’art espanyol de la resistència.

L’artista es fa comunista

L’exposició, amb moltes històries que s’entrecreuen, ocupa les tres plantes del museu i explica la dimensió més política de Picasso. Una faceta que ni és prou coneguda ni ha sigut prou estudiada, segons explica Valentín Rodríguez, conservador i director de col·leccions de Les Abattoirs, que ha comissionat l’exposició amb Annabelle Ténèze, directora del museu; Emilie Bouvard, conservadora del Museu Picasso de París, i l’historiadora d’art Géraldine Mercier. “Hi ha un moment, quan esclata la Guerra Civil, que Picasso passa de ser immigrant a exiliat i clarament s’oposa al franquisme”, diu Rodríguez.

Aquest canvi de l’artista, que va decidir fer-se comunista el 1944 després que li deneguessin la nacionalitat francesa, és el que intenta fer visible el museu amb una trentena d’obres de Picasso i una seixantena d’artistes contemporanis, entre ells Remedios Varo, Óscar Domínguez, Antoni Tàpies i Joan Miró. Molts ells van viure l’exili o van ser testimonis del drama que es vivia als camps de concentració. Demostrar si Picasso va crear o no un art de l’exili, però, és complicat, perquè les referències polítiques directes en la seva obra, a excepció del Guernica i l’ Homenatge als espanyols morts per França, són pràcticament inexistents.

Però Les Abattoirs grata entre documents i posa la llum en allò més subtil. Hi ha pel·lícules i un centenar de documents i fotografies, moltes d’inèdites, que han estat localitzades als arxius durant els tres anys que ha durat la preparació de l’exposició. Hi ha obres actuals esquitxades per tota l’exposició i les últimes sales estan dedicades, sota el nom de Dolços somnis!, a artistes del segle XXI, com ara Núria Güell i el poeta francès (fill d’exiliats) Serge Pey, que miren i reflexionen sobre conflictes contemporanis: des de l’execució de Puig Antich fins al 15-M, passant pels presos polítics o les víctimes d’abusos. “Hi ha una mirada a la història, però també a l’actualitat, hi ha una continuïtat”, assegura Rodríguez.

Tolosa té una sensibilitat especial amb l’exili: va acollir més de 100.000 exiliats i, sobretot a partir del 1944, va ser la seu de moltes organitzacions polítiques espanyoles. Allà hi ha enterrada Frederica Montseny, i, molt a prop del museu, hi ha l’Hospital de Varsòvia, que a partir del 1944 va atendre molts espanyols que lluitaven a la Segona Guerra Mundial. Molts dels seus habitants tenen algun familiar llunyà o pròxim que va creuar la frontera el 1939, fa 80 anys, fugint de l’infern franquista, i això, d’una manera o altra, es traspua a l’exposició. L’avi de Rodríguez, per exemple, va ser assassinat pels franquistes durant la Guerra Civil, però fins fa deu anys no va saber què li havia passat.

Dotze periodistes desesperats

A la regió d’Occitània hi havia vuit camps de concentració. Picasso va intentar ajudar molts dels que van quedar atrapats rere les filferrades. “Som dotze periodistes espanyols que vivim aquí a Tolosa, hem fugit de l’infern franquista -es llegeix en una de les cartes, enviada el 4 de juliol del 1939-. Diumenge ja no ens donaran menjar i anirem al carrer, sense recursos, ens veurem obligats a anar a un camp de concentració”. Hi ha moltes altres cartes de Miró, dels nebots de Picasso -Javier i Josefín Vilató-, de Julio González i d’Antonio Rodríguez Luna que mostren el drama dels vençuts. Antoni Clavé, que treballava amb el material que trobava a la sorra del camp de concentració, és un dels altres artistes que escriuen a Picasso.

Una de les parets l’ocupen les dones deformades, que imploren mirant al cel, de Roberta, la filla de l’escultor Julio González: “No és la filla ni la dona de... és una artista prou potent per ocupar tota una paret”, assegura la directora del museu. “Picasso em va donar a llum, li dec tot”, escriu Apel·les Fenosa, un dels altres artistes a qui va ajudar el pintor i autor de l’escultura d’una dona en flames, que recorda la massacre d’Oradour-sur-Glane, on el 1944 els nazis van tancar 642 dones i nens en una església i després hi van calar foc.

A Picasso, tal com s’observa a Les Abattoirs, l’idolatraven. Quan va ser nomenat director del Museu del Prado el 1936 -ho va ser fins al 1939-, els aviadors de les Alas Rojas, entusiasmats, li van escriure una carta: “Ha estat necessària la Revolució per posar the right man in the right place (l’home adequat en el lloc adequat)”.

La nostàlgia de l’artista

El procés de creació del Guernica, què va significar l’obra amb la pel·lícula d’Alain Resnais i una altra de força desconeguda i inacabada de Robert Flaherty, a més de les fotografies de Dora Maar, ajuden a entendre com la massacre de la població basca va afectar l’artista malagueny. L’exposició reflexiona sobre la itinerància de l’obra i el seu retorn a l’Espanya democràtica; Picasso es va negar rotundament que tornés amb Franco al poder. Les Abattoirs també recorre les mostres d’artistes espanyols a l’exili i el punt d’inflexió que va suposar l’Exposició Universal de París del 1937, en què el Guernica es va exhibir al costat de l’art de l’Alemanya nazi i de la Unió Soviètica. ¿Viure fora d’Espanya va implicar que Picasso renunciés a ser espanyol? És una de les preguntes de les sales dedicades a Picasso i Espanya després del 1945, on se’l descriu com l’últim Quixot, i s’exhibeix el treball de Picasso a l’entorn de l’ Autoretrat del Greco o de Las Meninas de Velázquez. ¿Hi ha nostàlgia rere les il·lustracions que fa per a Camilo José Cela, del Quixot i Sancho Panza per al 350è aniversari del llibre de Cervantes o de La tauromaquia del torero José Delgado Guerra?, es pregunten els comissaris.

Al costat del Matador de Picasso hi ha una obra de Pilar Albarracín que subverteix els estereotips i dibuixa una dona que mostra els seus budells. “Volia ensenyar una mirada totalment oposada. Albarracín utilitza el cos d’una manera absolutament diferent”, diu Ténèze. I és que l’encreuament de mirades és constant en aquesta exposició, que ha costat 400.000 euros, un 66% finançat a través de mecenes i patrocinis, i que, de moment, no viatjarà a Espanya.