HISTÒRIA

Turisme de memòria: educació o espectacle?

Com poden esquivar la banalització els espais de memòria que tenen un turisme massiu

Primo Levi, que va documentar la seva experiència com a deportat a Si això és un home, explicava que sovint tenia la impressió que era un narrador “molest”: “A vegades es fa realitat un somni curiosament simbòlic que era freqüent en totes les nostres nits de captiveri: el nostre interlocutor no ens escolta, no arriba a comprendre, es distreu, se’n va i ens deixa sols”. Levi va començar a escriure el mateix any en què va sortir del camp i no va parar fins un any abans de suïcidar-se. Ho feia con una obligació, un deure pels companys que no havien tornat d’Auschwitz-Birkenau, convertit des del 1947 en un espai de memòria amb unes xifres de visitants aclaparadores: els últims tres anys ha superat els dos milions anuals. L’any 2012 Atout France, l’agència oficial de turisme a França, va publicar un estudi que xifrava en sis milions les visites anuals als llocs de memòria del país. Al Museu de l’Exili, cada any entre 7.000 i 8.000 persones s’acullen a les rutes de la memòria. Ningú dubta de l’èxit que tenen les destinacions relacionades amb fets traumàtics, un turisme que els acadèmics ja han batejat com a dark tourism o thanatourism. ¿Però fins a quin punt impacten en la vida dels visitants? ¿I on és la frontera entre espais de memòria i recreacions falsificades, que sobretot busquen disparar l’adrenalina?

El mes de març passat el Memorial d’Auschwitz va expressar a les xarxes el malestar perquè els adolescents es feien selfies mentre intentaven mantenir l’equilibri sobre les vies de tren que fins al 1945 van veure arribar centenars de milers de deportats a la mort. Piotr Cywinski, el director del memorial, explicava en una entrevista a l’ARA que el museu el van fer els supervivents i que mostrava la seva experiència. “El problema no és com mostrem i expliquem Auschwitz, sinó què passa en la nostra societat: la relació entre l’actualitat i tot el que representa Auschwitz”, assegurava. Cywinski defensava que també feien falta les paraules de les víctimes i s’havia de llegir el testimoni de Primo Levi o d’Elie Wiesel, per exemple.

La deshumanització del viatge

“El viatge havia de ser un element important de formació però l’hem banalitzat i l’hem convertit en un circuit, hem deshumanitzat l’experiència”, reflexiona Anna Pagès, professora de ciències de l’educació a Blanquerna i autora de Sobre el ol vido (Herder, 2013). “Hem convertit els llocs de memòria que han impactat diferents generacions en destinacions de turisme massiu, i memòria i massificació són termes contradictoris -continua Pagès-. El problema actual és el presentisme, es fa turisme de memòria però no arriba als joves perquè viuen en el present, s’ha de treballar de manera diferent per poder inocular el passat”. Pagès utilitza diferents estratègies a les seves classes: “El gueto de Varsòvia no els diu res, has de rescatar experiències biogràfiques que puguin connectar amb ells, reconstruir una narrativa en primera persona. Vivim en un present etern, no hi ha passat en les noves tecnologies”. Per explicar què va ser l’Escola del Mar, un projecte pedagògic pioner nascut entre 1921 i 1922 i que les bombes feixistes van destruir, Pagès va fer servir els articles que els alumnes havien escrit als anys trenta del segle passat.

Els llocs emanen una força, però el problema és digerir-ho. Si s’està preparat, és útil visitar-los. Si el màxim objectiu és fer-s’hi una fotografia i penjar-la a les xarxes socials, no serveixen de res. “Tenim un repte. Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial les museïtzacions van ser mínimes, els llocs es van deixar pràcticament igual -reflexiona Jordi Font, responsable del Memorial Democràtic i exdirector del Museu de l’Exili (MUME)-. A les noves generacions tot plegat els queda molt lluny, ho poden veure com una història aliena perquè ni l’han viscut directament ni són fills o nets de les víctimes”. Sarah Gensburger i Sandrine Lefranc, autores d’ À quoi servent les politiques de mémoire? (Presses de Sciences Po, 2017), analitzen l’experiència d’uns estudiants que han visitat llocs de memòria vinculats a la Segona Guerra Mundial: “La conclusió és que van ser força impermeables. Però l’estudi és només una aproximació”, assegura el responsable del Memorial Democràtic, que defensa que els llocs de memòria tenen un gran potencial. A Catalunya hi ha uns quants espais de memòriam com els camins de l’exili i les rutes que es poden fer amb el MUME. A l’Ebre també es pot seguir el rastre físic de la Batalla de l’Ebre amb el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe): hi ha el Poble Vell i els seus desoladors esquelets inhabitables, que es conserven tal com van quedar la tardor del 1938. S’hi poden veure trinxeres i refugis [hi ha cinc centres d’interpretació i vint espais visitables].

A Sarajevo hi ha unes quantes rutes turístiques que intenten transmetre com va ser la guerra civil del 1992-1995. El Túnel D-B, conegut també com el Túnel de l’Esperança, és un dels espais més sol·licitats: el 2016 el van visitar 120.000 persones. Per aquest túnel entraven armes, combustible i aliments durant el setge, que va durar 30 mesos, i era l’únic camí per on es podia fugir de la ciutat. Una altra iniciativa a Sarajevo és el War Childhood Museum, que mostra a través de joguines, dibuixos i llibres el trauma de la guerra en la infància. El museu va obrir el 2017 però permanentment s’hi recullen veus d’infants de tot el món que han patit la violència bèl·lica. Un altre memorial en què els investigadors permanentment obren noves línies és la presó de Hohenschönhausen a Berlín, que va funcionar del 1945 al 1989: no només documenta la repressió de la Stasi, sinó que també mostra com funcionava el sistema judicial de l’Alemanya comunista. El 2017 més de 440.000 persones el van visitar.

Les recreacions són efectives?

Per fer arribar totes aquestes experiències traumàtiques, ¿s’han de fer més recreacions històriques que s’acostin a l’espectacle? “Es pot caure en la frivolització. La guerra no és un joc: hi ha altres maneres d’arribar-hi que no entrarien en els cànons de consum i d’entreteniment”, diu Font. Auschwitz no vol que baixi la xifra de visitants, però no fer-ho i transmetre l’horror és un repte: “Els serveis pedagògics són molt professionals, estan en renovació constant i s’adapten a les diferents nacionalitats i cultures. És indispensable treballar-ho abans”, diu Jordi Guixé, responsable de l’Observatori Europeu de Memòries. “És important decidir què expliquem i què mostrem, com guiem i com formem els guies que faran la narració. Com més reflexionada, més crítica serà la museografia. No soc partidari de segons quines recreacions -reflexiona Guixé-. Tres maniquins degollats no transmetran millor l’horror, hem de ser rigorosos i evitar falsejaments”.

Guixé destaca la importància de la narració: “Al camp de concentració de Flossenbürg van dibuixar només el perímetre de les barraques i la paraula hi pren una gran força”, diu. Hi ha turistes que viatgen a Alep, visiten Colòmbia acompanyats d’un exnarco, paguen un munt de diners per fer una visita ràpida a Txernòbil, dormen en un hotel que recrea bombardejos o participen en el simulacre del desesperat viatge d’un immigrant clandestí cap a la frontera dels EUA. ¿Tot plegat és espectacle o ajuda a tenir més empatia i canvia la nostra visió del món? “La fascinació pel drama sempre ha existit, els romans ja anaven al circ a veure com es matava la gent, però ara és molt més accessible i tothom vol ser una mica més que la resta -diu Jaume Claret-. Però aquesta mena de viatges tenen més a veure amb l’espectacle que no pas amb la memòria”. Per a Pagès, segons quines recreacions són “ridícules”: “No és posant-te en la pell de l’altre que ho entens, perquè la qüestió és com et posiciones tu al món, i això no s’aconsegueix ni per imitació ni amb experiències intenses”.

LA MEMÒRIA FETA ESPECTACLE

Un dia a Txernòbil

“No sempre que viatges a l’estranger tens l’oportunitat de visitar el lloc del pitjor accident nuclear del món, oi?”, diu el fulletó d’una de les agències que fa les rutes a Txernòbil. Visitar la central on l’abril del 1986 hi va haver una explosió nuclear més gran que la de les bombes atòmiques d’Hiroshima i de Nagasaki s’ha convertit en un gran negoci turístic. Les agències que organitzen aquesta mena de viatges lloguen mesuradors per comprovar el nivell de radiació en l’ambient i, normalment, els viatges són d’un dia des de Kíev, la capital d’Ucraïna. És una de les destinacions top. A la pàgina web www.dark-tourism.com, que aplega 900 llocs de 112 països, l’anuncien així: “Prípiat, a Txernòbil, és segurament la millor ciutat fantasma i una de les millors destinacions del dark tourism. La seva atmosfera apocalíptica, la possibilitat de viatjar en el temps (a la desapareguda Unió Soviètica i a un futur on la humanitat ha desaparegut) és fantàstica... i el somni de qualsevol fotògraf”. Qui escriu aquest resum explica que ja hi ha anat tres vegades.

Ser un immigrant mexicà

El parc EcoAlberto és a Ixmiquilpan, a l’estat mexicà d’Hidalgo. No és a prop de la frontera i té piscines, tobogans i una àrea infantil, però des del 2004 organitza una activitat singular: la Caminata Nocturna. Segons el parc, és per conscienciar sobre el perill de convertir-se en immigrant clandestí. És una experiència immersiva. Els participants es reuneixen a l’església de la comunitat, on són recollits per unes furgonetes. Després s’ha de seguir els coyotes (guies) i afrontar perills, des de la policia fins als atracadors que poden aparèixer pel camí.

Fert nit en una presó nazi i del KGB

Les presons són un espai de memòria que poden explicar moltes coses sobre la repressió, l’abús de poder, les tortures i la resistència. La presó de Karosta, a Liepaja (Letònia), s’ha convertit en una destinació on es poden viure experiències extremes: hi ha diferents ofertes que s’adapten a les necessitats o gustos del turista. Es pot viure una detenció, un interrogatori, menjar el que suposadament menjaven els presos i, fins i tot, passar la nit en una cel·la sota l’amenaçadora vigilància d’un guarda que també et pot insultar i cridar. La presó va ser un centre de detenció i de tortures dels nazis, durant la Segona Guerra Mundial, i del KGB quan hi havia la Unió Soviètica. L’objectiu és que el visitant sàpiga com era ser presoner del KGB. Però si l’efecte és aquest o no, també és motiu de moltes polèmiques. Fins i tot és dubtós que els grafitis i escrits que hi ha a la presó siguin reals.

A la cripta de Mussolini

Predappio és el poble italià on va néixer Mussolini. S’hi poden trobar botigues amb tota mena de records per a nostàlgics del feixisme. A la cripta del dictador cada any es registren uns 50.000 missatges que en glossen la figura. La família de Mussolini, a qui van executar mentre intentava fugir del país amb la seva amant, fins i tot ha tancat la cripta per valorar la manera de gestionar l’allau de visites. Es plantegen fer pagar entrada per mantenir-la. Al Valle de los Caídos, si s’hi accedeix a l’hora de la missa, l’accés a la tomba de Franco és gratuït. Si no, també cal pagar.

Més continguts de