FOTOPERIODISME

Visa pour l'Image: Caçar la vida amb una càmera

El festival redueix les imatges d’atemptats perquè no vol fer propaganda de l’Estat Islàmic
Un grup de joves africanes durant un ritual de pas a l'edat adulta / MARCO LONGARI

Observen la vida des del darrere d’un objectiu i disparen per atrapar-la en imatges. Des d’avui fins al 17 de setembre, el resultat de les millors caceres fotogràfiques d’arreu del planeta inunden Perpinyà amb el festival Visa pour l’Image, la cita de fotoperiodisme més prestigiosa a escala mundial. Amb 25 exposicions d’accés lliure repartides per la ciutat nord-catalana, la 29a edició del Visa pour l’Image torna per mostrar les instantànies més significatives i impactants.

Tot i això, el festival opta per limitar les imatges d’atemptats perquè no vol fer promoció de l’Estat Islàmic. “No necessitem veure l’ambulància o el nen atropellat per una furgoneta per entendre que horrible que és un atac terrorista”, explica el director del Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, que considera que “totes les imatges d’atemptats són iguals” i subratlla que aquestes fotografies “tenen valor de testimoni, però no sempre qualitat fotoperiodística”. Leroy justifica la decisió del festival perquè els atacs terroristes “gairebé sempre tenen la mateixa signatura” i qüestiona la cobertura periodística que se’n fa. Sobretot perquè, diu, es dona més importància als morts d’un atemptat a Barcelona que “els que hi ha gairebé cada dia” a Mogadiscio.

La decisió no implica, però, que els conflictes relacionats amb l’Estat Islàmic passin de puntetes pel Visa pour l’Image. El festival acollirà tres exposicions sobre la batalla de Mossul amb obres dels fotògrafs Álvaro Cánovas, Lorenzo Meloni i Laurent Van der Stockt. Segons Leroy, aquesta triple mostra respon a la voluntat de “plasmar la pèrdua progressiva del Daeix”. Un altre dels treballs imprescindibles d’enguany és el reportatge de l’australià Daniel Berehulak per a The New York Times en què documenta l’assassinat de 57 persones a Manila i amb el qual va guanyar un premi Pulitzer. A més, el festival recordarà el fotògraf nord-americà Stanley Greene, que va morir el maig passat, amb una mostra d’homenatge on es podran veure algunes de les seves imatges més conegudes, com les de la guerra de Síria i del conflicte de Txetxènia.

"Ens estan massacrant com a animals"

Retratar la diversitat africana

Com és habitual, algunes de les exposicions del festival tenen al darrere una forta intencionalitat de denúncia de situacions, problemàtiques i conflictes que habitualment passen inadvertits. Entre aquestes hi ha un reportatge de Meredith Kohut sobre la crisi de Veneçuela, un altre d’Angela Ponce Romero sobre els abusos a les dones peruanes a finals del segle passat i un de Stephen Dock sobre la pobresa i el tràfic de persones al Nepal. En moltes de les fotografies del 29è Visa pour l’Image, però, la vida preval per damunt de la mort.

El projecte de l’italià Marco Longari, que és cap de fotografia a l’Àfrica de l’agència France Presse, és un bon exemple d’aquesta prevalença. El fotògraf captura l’àmplia diversitat del continent amb un reportatge que vol donar visibilitat a històries que no apareixen als mitjans de comunicació. En una de les imatges, Longari retrata un grup de noies joves, una de les quals és albina, durant un ritual de pas cap a l’edat adulta. “Vaig tenir una epifania quan la vaig veure allà, amb aquella mirada, amb la postura perfecta i l’actitud d’empoderament. La manera com ella mateixa es posa davant la càmera és el que dona valor a la fotografia, no pas el fet que sigui albina i vagi mig despullada”, assegura el fotògraf.

La imatge reflecteix la sensació de solitud enmig de la multitud, una característica que comparteixen la resta d’instantànies del reportatge. La idea de convivència en un entorn multicultural també és present en altres propostes del festival. És el cas de l’obra de la fotògrafa francesa Sarah Caron, que posa el focus en la comunitat musulmana de Cuba. Les seves instantànies reflecteixen la vida dels cubans que practiquen l’islam en un país molt marcat pel catolicisme. “Gairebé tots els conversos que vaig conèixer tenien en comú una base espiritual prèvia. Com que no trobaven respostes en la Santa Trinitat, van passar del catolicisme a l’islam”, recorda Caron.

Aquest projecte trenca amb la línia del seu treball anterior, en què retratava la travessia del desert d’immigrants subsaharians. “Vaig anar a Cuba per recarregar-me d’energia positiva. Tinc una relació molt antiga amb el país i almenys un cop a l’any hi vaig”, matisa la fotògrafa. Caron entén la fotografia com una manera d’atrapar trobades i situacions humanes perquè després no se li escolin de la memòria. “Al llarg del temps, les imatges es converteixen en records i formen un retrat subjectiu dels llocs i les persones amb qui he estat”, precisa.

Fotos per remoure consciències

El medi ambient i l’efecte del canvi climàtic centren un altre dels eixos del festival d’enguany. La preocupació per aquesta qüestió deriva en reportatges com el de Lu Guang, que plasma les conseqüències de l’alta contaminació a la Xina, i el de Vlad Sokhin, que va anar fins a Alaska per fotografiar l’impacte de l’escalfament mundial a l’Àrtic. Preocupats per la situació del medi, els fotoperiodistes esperen conscienciar els visitants a través de les imatges que exhibeixen.

També ho veu així Michael Nichols, l’únic fotògraf de vida salvatge present aquest any al Visa pour l’Image. “Aspiro que les meves fotografies ajudin a entendre millor la natura. No vull fer només fotografies boniques, vull que portin a la reflexió i la conscienciació”, afirma Nichols, que treballa per a National Geographic i que presenta una retrospectiva fotogràfica creada per a l’ocasió. Tot i que ha retratat animals de tota mena al llarg de la seva trajectòria professional, confessa que els elefants li tenen el cor robat. És per això que té un record especial de la imatge que encapçala la seva exposició, on es veu un grup d’elefants orfes estirats a terra i jugant.

“He fotografiat aquests animals durant els darrers vint anys de la meva vida. He vist com els han matat, com pensen, com els més joves han de fer d’adults perquè han assassinat els seus pares”, lamenta. Malgrat la duresa d’algunes instantànies, Nichols està satisfet amb la resposta que han tingut les seves imatges i defensa aferrissadament la necessitat de potenciar la fotografia de natura i d’entorn salvatge. “Governs, ONGs, professors i publicacions utilitzen les meves fotografies. Són imatges que porten cap a bones accions, com ara la creació i l’expansió de 13 parcs nacionals al Gabon i al Congo”, explica convençut.

Més continguts de