MEMÒRIA HISTÒRICA

El Valle de los Caídos sense Franco: el destí dels altres 33.847 morts

Les restes del dictador abandonen Cuelgamuros però ara el repte és què fer amb el seu llegat de pedra

[Segueix en directe l' exhumació de Franco del Valle de los Caídos]

El destí de Franco és el cementiri públic madrileny del Pardo-Mingorrubio, on també hi ha enterrats els presidents franquistes Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro, diversos ministres de la dictadura i el dictador dominicà Rafael Trujillo. Però al Valle de los Caídos hi continuaran Primo de Rivera, unes pedres que expliquen el que el franquisme va voler i 33.847 morts més. ¿Com pot ser el dia de demà el Valle? ¿Com es pot garantir que Mingorrubio no es converteixi en un lloc de pelegrinatge de feixistes? ¿Pot ser el Valle una oportunitat per generar un nou consens sobre com Espanya afronta la seva memòria?

I els altres morts?

Un cementiri públic i un protocol que permeti recuperar els cossos

L’any 1958 per les carreteres espanyoles van començar a circular camions militars carregats amb caixes de fusta que duien les restes de soldats dels dos bàndols de tot l’Estat cap al Valle de los Caídos. L’últim mort que va entrar al monument feixista, el 1983, va ser Juan Álvarez de Sisternes, alcalde de Vilafranca del Penedès. En la majoria de casos les despulles es van treure de les fosses comunes sense el permís dels familiars i, des de fa anys, hi ha uns quants litigis perquè les volen recuperar. La comunitat benedictina és qui té la custòdia d’aquestes restes totalment invisibles. “Encara no sabem en quines condicions estan les criptes. En alguns llocs hi ha muntanyes ossos i en d’altres les caixes estan senceres. A aquests morts se’ls va treure la identitat i l’han de poder recuperar”, explica la historiadora Queralt Solé, autora d’ Els morts clandestins (Editorial Afers).

L’antropòleg del CSIC Francisco Ferrándiz, un dels experts que el 2011 va redactar l’informe sobre el Valle de los Caídos, creu que s’hauria de convertir en un cementiri públic sota la custòdia de l’Estat: “S’hauria d’establir un protocol únic per respondre a totes les peticions d’exhumació. L’Estat hauria de respondre a les demandes de les famílies, i aquestes no haurien de batallar soles als jutjats”.

Reconciliació?

Destruir, aplicar la realitat virtual o mantenir els símbols

L’1 d’abril del 1940 es va publicar al BOE el decret que detallava com havia de ser el Valle de los Caídos. Quedava molt clar que havia d’homenatjar els que havien guanyat la guerra, els vencedors, els considerats “ caídos por Dios y por España ”. “No es pot continuar usant l’espai públic per fer apologia del franquisme, és una ofensa a les víctimes”, diu el professor d’història del dret Alfons Aragoneses. Un decret llei del 1957 especificava que l’orde benedictí havia de vetllar pel monument i donava a la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos plena responsabilitat jurídica per administrar-ne els béns. Per a Ferrándiz és prioritari canviar l’estatus jurídic del monument: “No pot continuar governat per uns decrets del franquisme; s’hi ha d’entrar a fons, transformar-lo radicalment, aconseguir canviar el perfil dels visitants i convertir-lo en un lloc de memòria crítica. Es pot fer amb l’ajuda de les noves tecnologies, els píxels han d’abraçar el monument”. Enllaçant amb la idea, l’estiu de l’any passat es va posar en marxa Deep Space, un think tank internacional format per artistes, arqueòlegs, científics, psicòlegs i historiadors que tenia per objectiu repensar el futur del Valle.

“Ara veiem el que Franco volia que veiéssim. Amb la realitat virtual i la realitat augmentada podríem explicar tot el que va voler amagar”, explica l’arquitecta Elisabeth Sikiaridi, una de les responsables de Deep Space. Sikiaridi, que també lidera Hybrid Space Lab, amb seu a Berlín, defensa que amb les noves tecnologies es poden mostrar moltes coses que s’han fet desaparèixer: des dels barracons on vivien els presos que van construir al camp fins als morts del franquisme. A més, també poden ser una eina per superar el trauma. “Pot servir per debatre, per discutir, com a teràpia, sobretot també entre la gent jove”, diu l’arquitecta. Sikiaridi també posa com a exemple les noves eines amb què treballen alguns museus de l’Holocaust: “Una de les coses que més impacte té són els testimonis. Com que en queden pocs supervivents, s’ha aconseguit que el visitant pugui interpel·lar-los i fer-los preguntes encara que ells no hi siguin”.

Un altre tema a debatre és la simbologia catòlica. “És una reconciliació imposada. La creu monumental és un record constant del que va ser el franquisme”, assegura Solé. L’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé, també creu que s’hauria de dessacralitzar l’espai i, si s’hi manté algun símbol, explicar-lo: “A Alemanya ho van fer amb el castell de Wewelsburg”. En aquest poble alemany hi ha un gran cementiri de soldats alemanys, les restes quasi inexistents d’un camp de presoners i el castell medieval que va ser la seu central de les SS de Himmler. El líder nazi tenia debilitat pels temes esotèrics, i allà hi guardaven símbols i objectes. El més polèmic va ser el Sol Negre. “Aquest símbol actualment s’exhibeix, i s’utilitza com a espai de reflexió”, diu Guixé.

Qui ho custodia?

Traslladar la comunitat benedictina

Els monjos del Valle de los Caídos han batallat força perquè el dictador -a qui en petit comitè anomenen Él - no deixés el Valle. “Els monjos no s’hi poden quedar perquè s’han convertit ells mateixos en els custodiadors del dictador; han lluitat fins a l’últim moment”, diu Ferrándiz. Els nets del dictador també han mantingut un pols amb l’Estat, però el govern espanyol ha aconseguit que la nova inhumació no sigui un funeral d’estat. Ara bé, ¿es convertirà Mingorrubio en una espècie de Predappio, el poble on està enterrat Mussolini? Allà el cementiri també és públic, però la cripta del dictador italià és privada, mentre que la de Franco i la seva dona es pagarà amb diners públics. Predappio s’ha convertit en la destinació dels nostàlgics del feixisme italià, i hi ha molts comerços que venen souvenirs del Duce, fins i tot gelats Benito. Els responsables del lucratiu negoci de la nostàlgia feixista italiana es van rebel·lar quan es va parlar de la possibilitat de tancar la cripta de Mussolini.

“S’hauria de senyalitzar i explicar bé qui va ser Franco, i què va ser la dictadura -diu Guixé-. En tot cas, no hauria de ser un espai còmode per als que l’enyoren”. Aragoneses defensa que l’Estat hauria d’anar més enllà i no utilitzar la memòria amb finalitats polítiques: “Es parla de pink washing, un terme per explicar com amb la defensa dels gais i lesbianes, i tota la propaganda, els governs d’alguns països intenten amagar la vulneració de drets humans. No hauríem de fer memory washing ”.

Més continguts de