MÚSICA

Veniu del nord, veniu del sud i us volem acollir

Més de 15.000 persones clamen al Palau Sant Jordi a favor d’obrir les fronteres als refugiats

“Com plora el mar quan veu un cos que cau, un altre cos que cau i la mort amb gust de sal”, diu Joan Dausà en una cançó que ha escrit expressament per al Gran Concert per les Persones Refugiades. Acompanyat del seu piano, de l’Orquestra de l’Esmuc i de les impressionistes intervencions escèniques de La Fura dels Baus, Dausà va protagonitzar ahir a la nit, al Palau Sant Jordi de Barcelona, un dels moments més espectaculars d’un esdeveniment que, en to reivindicatiu, festiu i sobretot col·lectiu -hi havia més de 15.000 persones-, va fer sentir un clam unitari a favor de l’acollida de refugiats.

“Aquesta nit escoltarem la història d’en Rasol, que podria ser la de moltes persones, i també la de vosaltres mateixos”, deia Clara Segura just a l’inici de l’espectacle, per donar pas a un dels protagonistes de la nit, un sirià que -amb la veu d’Eduard Farelo- recordava la vida “multicultural” i “en pau” del seu país abans que hi esclatés la guerra i tot es capgirés. La Fura dels Baus van oferir una lleugera mostra del caos bèl·lic, secundats per l’Orquestra de l’Esmuc, la Coral Càrmina i Roger Mas. “Immers en la foscor d’un forat negre”, va cantar el músic de Solsona poc abans que aparegués la joveníssima Núria Graham i llancés un dels missatges importants de la nit: “Ens tanqueu totes les fronteres perquè ens teniu por”.

“Quan la violència es generalitza, l’única sortida per a moltes persones és fugir del país”, va recordar, mig afònica, Gemma Nierga, i tot seguit va donar pas a una noia que va patir la guerra en primera persona, Meera Zaroor: “Hem estat lluitant durant sis anys i continuarem resistint. L’exèrcit de Baixar al -Assad ens ha torturat i ens ha matat, i des de la comunitat internacional ens han observat en silenci, com si juguéssim un partit de futbol”.

Lluís Llach i Manolo García van protagonitzar el primer gran moment musical de la nit, acompanyats de la banda dirigida per Xavi Lloses. “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat”, comença un dels grans himnes del músic de Verges, tan indicat per a l’ocasió com Pájaros de barro : “ En los mapas me pierdo, por sus hojas navego ”, va cantar García, que es va ficar el públic a la butaxaca ràpidament. Marina Rossell va captivar amb Quanta guerra, acompanyada per un Paco Ibáñez que mirava de seguir la seva veu huracanada, amb la lletra de la cançó tremolant en una mà. Ibáñez va estar molt més còmode entonant la seva adaptació emblemàtica d’ A galopar, de Rafael Alberti, que va sonar amb menys força que en altres ocasions. “ Gracias a Cataluña, que ha demostrado una vez más que es un pueblo civilizado y solidario ”, va dir abans d’abandonar l’escenari.

“Cap persona no és il·legal!”

De les 160.000 persones que la Unió Europea es va comprometre a acollir l’any 2015 només n’han arribat unes 12.000. A Catalunya li correspondria rebre’n 4.500 i de moment han pogut accedir-hi un centenar, una xifra irrisòria que el concert d’ahir i la manifestació convocada per dissabte vinent volen corregir de forma imminent: “Creiem que Catalunya i les seves institucions han de donar una resposta més clara i contundent davant el desplaçament forçat de persones més gran des de la Segona Guerra Mundial”, es pot llegir al manifest que ja han signat més de 55.000 persones. Toni Borrell, portaveu de Stop Mare Mortum, va apujar la temperatura política de l’acte: “Avui no som aquí per demanar concessions als governs, sinó per exigir el compliment de les vostres obligacions, per garantir el dret a l’asil i a la lliure circulació”. Poc després va clamar: “I des d’aquí, des dels ajuntaments i la Generalitat, que no ens assenyalin Madrid per tapar les seves pròpies mancances”: entre el públic hi havia diversos consellers i alts càrrecs institucionals. “Cap persona no és il·legal!”, va cridar Borrell al final, i la consigna va ser repetida per una petita part de la graderia.

Macaco va condensar el seu mestissatge indignat en un petit medley, en què Seguiremos i Con la mano levantá es van guanyar l’entusiasme -un pèl descafeïnat- dels espectadors, que van aixecar les mans i van saltar com si fossin petites molles disparades de les seves cadires. Alguns dels joves protagonistes de la sèrie Merlí van recordar històries de vides trencades abans de donar pas al 1st African Gospel Choir i In Crescendo, que van interpretar una versió de Que tinguem sort, de Llach, que va apel·lar a l’acció del públic: en comptes d’encenedors, es van aixecar milers de telèfons mòbils amb la pantalla encesa.

Una tragèdia que es podria evitar

Mueren en Siria los que morían en Vietnam ”, va cantar una mica més endavant Ismael Serrano, precedint la veu d’en Rasol, explicant com s’ofegava el seu fill durant el viatge cap a Europa. Dausà va recordar “com plora el mar” mentre un actor s’ofegava en una piscina a prop seu. Jordi Évole va donar pas a Antonio Orozco i Manu Guix amb un discurs que va tornar a encendre el públic: “Volem acollir!”, van cridar. “Això d’avui com a mínim ha de ser inconstitucional”, va dir el periodista. I una mica més endavant, després de criticar que hi hagués una llotja per a les autoritats -“quan l’única autoritat sou tots vosaltres”-, va clamar que el problema dels refugiats “no és només de competències, sinó d’incompetències”.

Un dels altres moments àlgids de la nit va ser la interpretació de Camins per part d’ Amaral i Sopa de Cabra: “Mai no és massa tard per tornar a començar”, van cantar, tot i que el missatge, malauradament, sigui una utopia irrealitzable per als milers de persones que solquen les aigües del Mediterrani des de fa anys. “El silenci ens farà a tots còmplices d’aquest crim”, va dir Oscar Camps, de Proactiva Open Arms.

L'esplendor de 'Mediterráneo'

Les dues absències destacades van ser Farruquito, que no va poder acompanyar Pepe Habichuela, Juanmi Carmona i Farru; i Sílvia Pérez Cruz, que no va poder cantar amb Joan Manuel Serrat, i va ser substituïda per Judit Nedderman a Plany al mar. Acompanyat d’una llarga nòmina de convidats, entre els quals hi havi Gossos, Santi Balmes, Manolo García, Pemi Fortuny, Ismael Serrano, Judit Nedderman, Sílvia Comes, Marina Rossell i molts altres van oferir una multitudinària versió de Mediterráneo. Per si no havia quedat prou clar que s'havia arribat a un dels cims del concert, quatre colles castelleres van aixecar pilars -i van ser molt aplaudits-. L'espectacle entrava al seu tram final amb una escenificació pomposa i poc encertada de Corrandes d'exili, a càrrec de Lluís Llach, Elena Gadel i Sílvia Bel.

El periodista Carles Prats va parlar breument de la vida als camps dels refugiats: «Han d'aguantar malgrat no tenir prou aliments, viure en condicions higièniques lamentables i amb una falta absoluta de privacitat». David Zorrakino, un dels molts voluntaris a Eko Station, a Idomeni, va denunciar l'acció -o inacció- de Frontex, les Nacions Unides i Acnur.

David Fernàndez va ser l'únic polític que va pujar a l'escenari durant la nit, per tocar la guitarra amb Ovidi 3 i interpretar Cançó de fer camí: «El mur, la filferrada, defineix qui el posa, no qui el creua», va dir abans de donar pas a David Caño i Fermín Muguruza, que va acabar tocant Hitz Egin, una cançó de Negu Gorriak «sobre la llibertat d'expressió».

La cantant saharaui Aziza Ibrahim, abans d'interpretar Lagi, va recordar que «aquest compromís amb la humanitat no es pot acabar ara: hem de dir al món que cap ésser humà és il·legal, que davant l'emergència que avergonyeix el planeta cal donar una bona acollida als refugiats i trobar solucions pacífiques als conflictes bèl·lics».

Open the borders!

«Libre, libre, quiero ser, quiero ser libre», van cantar Los Chichos, acompanyats de Yung Beef i Khaled: tot i la seva energia, part dels assistents al concert havien començat a retirar-se, encara que quedaven per aparèixer Cheb Balowski i Txarango i el gran final de festa, la multitudinària versió de 'Qualsevol nit pot sortir el sol'. El tàndem format per Balowski i Txarango va poder recuperar el ritme de la nit amb la vitamínica 'No t'adormis': « No estarem contents fins que la setmana que ve els carrers no estiguin a punt de rebentar. Els que tenen la clau, que obrin la porta. Estem exigint al dret a l'asil pel qual estem obligats a respondre. No ens feu responsables d'aquest projecte genocida que es diu Europa. Que això no passi en el nostre nom». Feras Almalat, guitarrista sirià, va interpretar una última cançó amb ells i va adreçar un petit discurs als espectadors: «Al cap i a la fi som éssers humans i no podem deixar de lluitar perquè obriu les fronteres. Open your fucking borders, 'malakas'!».

Ruben Wagensberg, un dels impulsors de la iniciativa Casa Nostra Casa Vostra, va fer l'últim parlament de la vetllada: «Si avui molts polítics són aquí és perquè tots vosaltres sou aquí, i no al revés, i és molt important tenir això present. La dignitat és el dret a tenir drets. Les excuses dels culpables poden ser moltes i diverses, poden tenir molts motius, declarats o ocults, però no hi ha idea, tradició, identitat, creença o voluntat que pugui aixecar-se un sol centímetre de terra si fa perdre una sola vida». Finalment, Jaume Sisa va aparèixer a l'escenari, amb Lucrecia, Elena Gadel, Bonobos, Anna Roig, Salva Racero, Joan Masdeu, Andrea Motis, Ivette Nadal, Sara Pi i Clara Peya: tots junts van cantar Qualsevol nit pot sortir el sol. El concert acabava amb una frase que des de fa unes setmanes també és l'estendard d'una crisi humanitària que reclama una intervenció immediata: «casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú».

Més continguts de