DANSA

“Les joves generacions han d’aprendre a sentir la dansa”

Entrevista a Viengsay Valdés, ballarina i subdirectora artística del Ballet de Cuba

Diu que a Barcelona, on ha ballat en nombroses ocasions i hi té molts amics, se sent com a casa. Aquest cop, però, la visita de Viengsay Valdés (l’Havana, 1976) té una caire diferent: ja no és només la ballarina principal del Ballet de Cuba, sinó que n’és la subdirectora artística. Alicia Alonso, de 98 anys, s’ha quedat aquest cop a l’Havana. La companyia ofereix una doble programació ( El llac dels cignes i La ventafocs ) fins al 14 de juliol al Teatre Tívoli.

Com està Alicia Alonso?

Bé, però els viatges tan llargs són extenuants i s’ha de cuidar la salut. Li hauria encantat ser aquí perquè adora estar al costat de la companyia, sent que n’és l’ànima.

Què representa assumir el càrrec de subdirectora del Ballet de Cuba?

És un honor que hagin pensat en mi per a aquest càrrec i una gran responsabilitat, perquè combino la meva carrera de ballarina amb la direcció. Tinc clar que vull preservar el llegat històric del Ballet.

Quina serà la seva línia?

Ja que he tingut la sort de desenvolupar una carrera internacional i estic al cas del que està passant actualment en la dansa, m’agradaria portar un nou aire a la companyia i treballar amb coreògrafs actuals. Fer noves produccions, que afegirem a les més de 700 que tenim al nostre repertori. No volem que ens encasellin en el clàssic: el Ballet de Cuba encara té molt camí per córrer.

Quins són els seus projectes?

Abans d’engegar la gira per Espanya vaig estar una setmana a Nova York fent contactes amb l’American Ballet i el New York City Ballet perquè l’any vinent commemorarem el centenari de la nostra Alicia i volem que hi participin. L’Alicia va tenir una gran relació amb aquestes companyies, amb Balanchine quan era al NYCB, amb l’ABT i La Scala de Milà. L’homenatge es farà durant tot l’any i li dedicarem el Festival Internacional de l’Havana, que es farà l’octubre de l’any vinent.

Amb quins coreògrafs li agradaria treballar?

Amb Aleksei Ratmanski i amb Justin Peck, un coreògraf molt sol·licitat actualment i que ja ens ha dit que vindrà a treballar amb la companyia. L’objectiu és que els ballarins cada vegada siguin més versàtils.

Què ha après d’Alicia Alonso?

Sempre hi ha hagut una relació de respecte i admiració. Hem conversat sobre molts temes; m’ha aconsellat sobre detalls artístics i hem esmicolat l’escena de la bogeria de Giselle, per exemple. M’he apropiat dels seus consells i els he adaptat a la meva personalitat. També em va aconsellar sobre les gales internacionals, sempre molt amatent a la qualitat dels meus partenaires, per si tenien prou nivell. Sempre he sentit que em feia costat. Cada dia n’aprenc, d’ella, del seu nivell d’exigència i la seva passió per la dansa. Alicia, només d’estar asseguda ja balla. El ball, la interpretació, formen part d’ella, i això ho encomana. Les joves generacions de ballarins han d’aprendre a sentir la dansa.

Com veu els ballarins d’ara?

Potser ara són més ràpids i elèctrics, estan més pendents dels passos, però no s’han aturat a sentir, i això és molt important a escena per aconseguir transmetre emocions i donar temps perquè el públic també les senti. Això també passa per la maduresa i per aprendre dels mestres.

Com està l’escola cubana?

Es graduen moltes noies amb excel·lents condicions i l’escola continua funcionant molt bé: a Cuba la dansa és tota una tradició. Els professors continuen sent molt exigents però encara ho han de ser més perquè quan els ballarins entrin a la companyia ja no arrosseguin problemes.

En què han afectat la dansa els canvis polítics a Cuba?

En res. A Cuba s’està provant de fer algunes millores econòmiques, però continua la mateixa línia de pensament de sempre.

Com s’ha viscut el retorn de Carlos Acosta? Li ha agradat el seu film Yuli ?

Ara té un compromís a Birmingham i no és gaire a Cuba. Sobre la pel·lícula prefereixo no opinar.