ART

Vila-Matas escriu una “novel·la obliqua” en forma d’instal·lació

L’escriptor connecta l’“autobiografia mental” amb sis obres d’art triades per exposar a Londres

Enrique Vila-Matas sempre va més enllà del que ha quedat establert com a cànon, o com a patró majoritari del que és l’art, en el seu cas el de la literatura. Trenca motllos, esvaeix límits, els deforma, pensa i escriu lateralment. En definitiva, crea el seu propi cànon. Del tot inimitable. I la seva nova proposta intel·lectual, que adquireix forma d’instal·lació artística a Londres, n’és la prova. Perquè a través de la tria de sis obres d’art ha escrit el que bateja com a “novel·la obliqua”. L’autor ha explicat el procediment: “L’omplo de buits, que un novel·lista podria omplir perquè fos una novel·la completa i que, ja veurem qui ho fa…”. I després de repensar-ho uns breus segons s’adona de la realitat a què està condemnat el Vila-Matas escriptor: “Només ho puc fer jo. Seguiré investigant. Misteri”.

No és segur que l’escrigui, però, admet a aquest corresponsal una estona després. El que sí que ja ha escrit, i tot just publicat, és ‘Cabinet d’amateur’, una novela oblícua, el text en què reflexiona sobre l’art i la seva pròpia biografia “mental i literària” a partir de la tria que ha fet de sis de les obres del fons de la col·lecció de la Fundació La Caixa. Sis peces que il·lustren i expliquen una part del món mental de l’autor, i que formen l’exposició que, sota el seu comissariat, es va inaugurar ahir a la Whitechapel Gallery, en el que és la primera col·laboració entre la prestigiosa sala de l’est de Londres i La Caixa, i que es pot visitar fins al 28 d’abril.

Els autors de les obres seleccionades per Vila-Matas són Miquel Barceló, Gerhard Richter, Dominique Gonzalez-Foerster, Dora García, Carlos Pazos i Andreas Gursky. Quina és la unitat que hi ha al darrere d’una tria tan diversa, fins i tot generacionalment? Ell mateix, esclar.

Els orígens com a novel·lista

De les sis obres, sobra quina pivota l’exposició? El quadre de l’alemany Gerhard Richter I.G., del 1993, en què apareix una figura d’esquena, una mica difusa, que s’endinsa en l’obscuritat. “Al meu entendre, el meu art és una reflexió sobre la literatura -diu Vila-Matas-, i l’obra de Richter, que sembla un quadre de Rothko, és una figura que s’està interrogant sobre què és l’art de la pintura”. Però la tria no ha estat tan dominada pel sedàs de l’intel·lecte com pel raonament que s’articula a posteriori per explicar la instal·lació com una unitat.

Davant del fons de la Fundació, Vila-Matas va optar per escollir allò que l’atreia poderosament d’una manera inconscient. “Entenia que hi havia un fil del passat que connecta aquestes obres que m’atreien -diu-. Un fet relacionat amb l’emoció davant de l’obra. Segurament relacionat amb la meva autobiografia literària, per dir-ho amb els termes de Coleridge. I també tenia la impressió que les sis obres estaven comunicades en el fons entre elles en el que seria la meva biografia mental”. Encara investiga en quins termes.

Com a digressió, Vila-Matas apunta que el Richter que s’assembla a un Rothko el transporta a l’època en què va començar a escriure: “A Barcelona vaig veure actuar Miles Davis. Parlo de l’època franquista. Va tocar d’esquena a l’audiència. El públic estava indignat perquè s’havien acostumat a veure Louis Amstrong i Ella Fitzgerald. Però jo vaig pensar que era fantàstic escriure d’esquena als lectors, en part perquè els tenia por. Així vaig debutar en la literatura. Ho explico per destacar que en cada obra hi ha connexions amb el meu propi món”.

L’exposició és també un homenatge a Georges Perec per celebrar els 40 anys de l’aparició d’ Un cabinet d’amateur, bàsicament una al·legoria sobre les infinites maneres de mirar l’art, de la percepció que es pot tenir de qualsevol obra.

La instal·lació en conjunt, que per a Vila-Matas és una exploració personal en la seva “biografia literària”, per a la directora de la Whitechapel, Iwona Blazwick, és “la mise en scène d’un drama existencial”.

Hi ha dues peces que dialoguen entre elles de manera evident. L’obra de Barceló Une poignée de terre (1989) i la foto àeria d’Andreas Gursky Theben, West (1993). “El Barceló podria ser un desert -explica Blazwick- o un fons marí. I quan el vaig veure vaig pensar de seguida en el poema de T.S. Eliot The waste land. La perspectiva és molt propera. En canvi, la foto aèria és, òbviament, molt llunyana. Però conté un element visual que fa pensar en la conjunció de passat i present trobant-se al mig de la imatge”.

Passat i present de l’autor, i reflexió de més llarg abast sobre l’ésser humà, que queda evidenciada en les altres dues obres que Vila-Matas ofereix al públic londinenc: la instal·lació -dins de la instal·lació general: una altra referència a la novel·la de Perec- de Dominique Gonzalez Foerster Petite (2001) i el també inquietant vídeo de Dora García La lección respiratoria (2001). En la primera, la projecció d’una noia fora d’una habitació tancada parteix dels fantasmes del passat, que són els personals de l’artista mentre vivia al Japó. A la segona, una altra noia rep lliçons d’una dona per aprendre a respirar. I no pot. “Remet a Robert Walser i Joyce”, diu Vila-Matas.

La Whitechapel, el lloc del ‘Guernica’

Enrique Vila-Matas es mostrava complagut de ser a la Whitechapel Gallery de Londres no només perquè acull la seva instal·lació artística en forma de novel·la, o a l’inrevés, sinó perquè el 1939, just acabada la Guerra Civil, s’hi va exposar el Guernica de Picasso. Durant el pròxim any i mig la presència de La Caixa a la sala de l’est de la ciutat serà contínua. Tres escriptors més triaran també obres de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació i hi diran la seva. Seran Maria Fusco, Tom McCarthy i Valeria Luiselli.

Més continguts de