Woody Allen obre el Festival de Canes curt d’inspiració

‘Café Society’ és ovacionada tot i un nou atac públic del seu fill Ronan Farrow

“La vida és una comèdia escrita per un sàdic”, afirma un dels personatges de la nova pel·lícula de Woody Allen, Café Society, que ahir va obrir el Festival de Canes. La frase sintetitza el sentiment de melancolia i humor agredolç que emana del film, però també podria descriure el fet que precisament ahir la revista The Hollywood Reporter publiqués en primera pàgina una carta de Ronan Farrow, fill d’Allen i Mia Farrow, denunciant la “cultura d’impunitat” que impera als mitjans de comunicació davant de casos com el de la seva germana, Dylan Farrow, que el 2014 va acusar públicament Allen d’haver abusat d’ella. La premsa adopta una actitud protectora amb el director de Manhattan? A la roda de premsa que va fer aquest dimecres l’equip de Café Society certament el tema no va aparèixer, però és impossible caminar 10 metres pel Palais des Festivals sense trobar-te un exemplar de la revista, una de les bíblies del sector.

El que és innegable és la benevolència del públic i el festival amb el cinema del director, que a Café Society continua instal·lat en la irregularitat que predomina en el tram final de la seva llarga filmografia. Ovacionada amb moderació en la seva projecció, la pel·lícula viatja al Hollywood dels anys 30 a través de la història del Bobby, un noi de Nova York (Jesse Eisenberg) que es trasllada a Los Angeles fugint d’una feina rutinària i cau rendit als encants de la ciutat i de la Vonnie (Kristen Stewart). Però la Vonnie té un amant, un important executiu dels estudis que, a més, és l’oncle del Bobby (Steve Carell). Un triangle clàssic -no gaire diferent del que Stewart i Eisenberg ja representaven a Adventureland - que Allen no acaba d’enfocar en clau de melodrama ni de comèdia, sinó com a vehicle per reflexionar serenament sobre la nostàlgia i els clarobscurs de l’amor i la pèrdua.

Tres històries en una

A Café Society hi conviuen almenys tres pel·lícules diferents. D’una banda, hi ha la mirada sobre l’era daurada dels estudis de Hollywood, més centrada en l’estil de vida i els clubs de moda que en les estrelles de cinema; de l’altra, el retrat pintoresc del món que el Bobby deixa enrere al Bronx, una família jueva on conviuen intel·lectuals, gàngsters i uns pares rondinaires que podrien ser els de Dies de ràdio, i finalment, el relat romàntic entre Stewart i Eisenberg. El film pivota sobre la relació entre els seus personatges, l’enamorament i les decisions que prenen. Per això sorprèn tant la superficialitat amb què Allen escriu els rols: el Bobby d’Eisenberg és l’enèsima variació del jove nerviós, romàntic, ingenu i amb verborrea que hem vist en tantes pel·lícules del director, i Stewart interpreta una noia de Nebraska amb una naturalitat que fascina tant el Bobby com el seu oncle. Eisenberg té la sort d’encaixar a la perfecció en el rol -ja ho feia en el film A Roma amb amor, el seu anterior treball amb Allen- i Stewart desplega el seu encant maldestre habitual. La seva gran contribució al film és una química com a parella que ja exhibien a Adventureland i American ultra.

Tot i que flirteja amb la comèdia de gàngsters i les reflexions morals a l’estil de Delictes i faltes, Café Society és fonamentalment un conte romàntic amable i sense espines. El director acompanya amb gentilesa els personatges sense fer-los patir ni castigar-los en excés pels seus errors. Allen introdueix acudits i petits gags al llarg de la història, sobretot quan retrata la família del Bobby (“Has de viure la teva vida com si fos l’últim dia i algun dia serà veritat” va ser un dels més celebrats ahir), però en general no persegueix la rialla de l’espectador. Sense comèdia ni tragèdia, doncs, els esdeveniments es van succeint sense que els uns importin gaire més que els altres. La decepció amorosa del Bobby, l’elecció de la Vonnie entre els dos homes que l’estimen, el començament d’una nova relació... Fins i tot l’execució d’un personatge secundari està tractada en clau anecdòtica. L’únic moment realment inspirat és el final, un dels més reeixits del cinema recent d’Allen, amb una frase repetida en boca dels protagonistes que segella el destí del seu amor. Però sense una història i uns personatges consistents en què fonamentar-se, la força d’aquest desenllaç es dilueix.

I Allen es veu com un romàntic

Un Allen amb el seu etern aire de geni distret va definir-se com un romàntic (“una opinió no necessàriament compartida per les dones de la meva vida”, va apuntar), a més d’elogiar el treball de Stewart: “Necessitava algú que pogués interpretar una adorable secretària de Nebraska i, més endavant, vestir-se amb pells i joies i mostrar-se elegant i encisadora”.

Café Society és la primera pel·lícula en què el cineasta treballa amb el prestigiós director de fotografia Vittorio Storaro, que omple el film de petites postals amb llum del crepuscle a l’estil del vell Hollywood. L’italià, que Allen ha convençut per rodar en digital per primera vegada, va defensar el digital com “el llenguatge del progrés”. Però el director de Zelig no sembla interessat en el progrés, només a continuar rodant. “Tinc sort de tenir uns gens longeus -va dir-. Però algun dia tindré un infart i no em donaran més diners per fer pel·lícules”.

Un jurat imparcial i “obert a suborns”

L’actor Mads Mikkelsen va posar la nota d’humor en la roda de premsa del jurat que presideix el director George Miller. Actor habitual de Nicolas Winding Refn, Mikkelsen va prometre neutralitat amb el film que el danès té en competició, The neon demon. “Però estic obert a suborns”, va afegir. Miller va assegurar que el jurat seria imparcial, rigorós i sincer. “No som polítics, només un petit grup de gent que estima el cinema”. El jurat també compta amb Vanessa Paradis, Donald Sutherland, Kirsten Dunst, Lázló Nemes, Arnaud Desplechin i Valeria Golino.

Més continguts de