Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Xavi Sarrià: “Continuem treballant dia a dia per fer que les coses impensables acabin succeint”

Músic. Publica el disc ‘amb l’esperança entre les dents’, el primer després de la fi del grup Obrint Pas

Tres anys després del comiat d’Obrint Pas, Xavi Sarrià (Barcelona, 1977) s’estrena en solitari, però molt acompanyat, amb el disc Amb l’esperança entre les dents (Ingovernables-Propaganda pel Fet!), que presentarà a Barcelona, València i Palma al novembre. Sarrià hi desplega “una geografia dels sentiments” que l’ajuda a parlar de “política per transformar la realitat”. L’acompanyen, entre d’altres, Sara Hebe, Gorka Urbizu (Berri Txarrak) i Miquel Gironès, i l’inspiren Negu Gorriak, Vicent Andrés Estellés, Rafael Alberti, Maria-Mercè Marçal i Berta Cáceres.

Arribes a Barcelona en dies especialment convulsos.

És un moment històric que afecta tothom. També és interessant venir a Barcelona i veure a peu de carrer el que està passant. Crec que s’han de desafiar els reptes i tirar endavant. Una mica el que explica el disc és això: com diu el títol, Amb l’esperança entre les dents, que és una mica el motor de les nostres lluites.

El títol del disc és una frase de John Berger.

David Fernàndez em va donar a conèixer John Berger. He triat aquest títol perquè la frase resumeix molt bé el concepte del disc. Em molava l’optimisme i l’esperança que desprenen la frase i el llibre, que explica que l’esperança és una eina per desafiar el nou règim global.

El disc es mou entre el recolliment acústic i la cura per les coses, i alhora la ferocitat i la revolta.

Aquesta dualitat de la llum en la foscor és una mica l’eix de les cançons. Hi ha històries sobre lluitar en temps difícils, sobre cuidar-nos els uns als altres en comunitat teixint vincles, i també de la lluita amb el mal que viu dins nostre. Parlo de com arrelant-nos a les coses més quotidianes hem pogut tirar endavant.

Fins a quin punt han sigut important per al disc el llibre Totes les cançons parlen de tu i l’estada al Kurdistan per fer el documental El viatge d’Amed ?

El llibre és important per al disc perquè és el meu projecte anterior. Hi vaig dedicar molt de temps, molt d’esforç, i la primera cançó del disc enllaça molt amb el llibre. Pel que fa al documental, vam anar al Kurdistan amb Feliu Ventura com a delegació de la CUP. I amb Xavi Artigas, de la productora Metromuster, vam fer el documental per denunciar la situació del poble kurd. Van ser dies molt intensos. Ens explicaven històries molt bèsties del que està passant a Turquia, i això em va marcar per escriure la cançó Quan cau el sol. També vam fer un viatge a Grècia amb la comunitat Eko, a tocar amb les persones refugiades, i del viatge també en van néixer cançons com Lluny i Ànimes navegables. Escrius del que vius.

Hi ha cançons sobre les persones que busquen refugi avui i sobre les que van haver d’exiliar-se el 1939.

Sí, Ànimes navegables, que és aquesta cançó que inclou el recitat de Pere Quart de Les corrandes de l’exili. M’interessava la seva veu perquè això que veiem avui ens ha passat a nosaltres, ho hem patit. També volia parlar de la sensació d’haver de buscar refugi. No només de persones refugiades, sinó de la necessitat que tenim a vegades de trobar un refugi de les nostres ombres. És una història de dos personatges que estan en una fugida, perduts pel bosc, i tenen aquesta fúria que els colpeja per dins. En aquell moment ells dos són el seu refugi.

Entre el final d’Obrint Pas i aquest disc, quantes vegades has pensat en Fermin Muguruza?

Moltes, perquè per a mi és un referent. Em vaig criar escoltant Kortatu i després Negu Gorriak, i m’ha marcat molt la seva trajectòria. No hi havia el pla de deixar el grup i fer un disc, sinó que m’hi vaig trobar una mica sobre la marxa a mesura que van començar a venir cançons. I vaig pensar si havia de fer cançó d’autor o un disc més de banda. Al principi vaig valorar la cançó d’autor, però no és el meu món, no sé com fer-ho. Estic més a gust amb una banda, i treballs com el del Fermin o altra gent que com a solistes han fet discos així són un referent.

Vens d’un projecte col·lectiu i fas un disc en solitari amb molta gent.

Tinc la sort de comptar amb moltíssima gent que m’ajuda a tirar endavant les coses. Els mateixos del grup són els primers que m’han ajudat molt. Miquel Gironès mateix, a banda de gravar dolçaines en dues cançons, també ha fet arranjaments. Va haver-hi un moment que semblava que estiguéssim fent un disc junts un altre cop. Crec que està bé canviar i obrir noves portes. Tots dos pensem el mateix, i ell està molt content del disc perquè no és intentar fer un altre Obrint Pas, sinó fer el disc que jo vull fer.

Com vius el canvi polític dels últims anys al País Valencià?

Al principi no ens ho crèiem. Era impensable. La meva visió és que sempre s’ha d’anar a més; no només dir paraules, sinó transformar la realitat cada dia sense por. És complicat, però el País Valencià demostra que res és impossible i que el treball de base més enllà del món institucional ha donat molts fruits.

Parlant de coses impensables fa anys. Què preveus que pot passar l’1 d’octubre a Catalunya?

Què pot passar? No ho sé, però és un moment històric, i al País Valencià es viu també com això. La prova és l’acte de l’altre dia d’Anna Gabriel, que va desbordar les previsions. Es viu com un moment històric en què, com hem vist aquest dies, la repressió es pot patir també a València i aquest espanyolisme pot envalentir-se, però crec que el treball dels últims anys, que ha fet avançar sense por arreu del territori, ha donat els seus fruits. Semblava impensable que passés això fa vint anys, i qui sap què passarà l’endemà. Continuem treballant dia a dia per fer que les coses impensables acabin succeint.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT