Xavier Albertí reivindica una llei del teatre i reformar el TNC
Carles Duarte reconeix que “el TNC és una víctima més de la visió reduccionista que des de les institucions públiques es té de la cultura”
BarcelonaQuan Xavier Albertí va accedir al càrrec de director del Teatre Nacional, ja va advertir al llavors conseller Ferran Mascarell que la Sala Gran era “un nyap arquitectònic”: és massa gran i no hi circula la veu. Per això es va elaborar un projecte de reforma de la sala, que passaria per la creació d’un amfiteatre a les últimes files, però l’obra es va quedar al tinter per falta de recursos. La precarietat pressupostària és el problema de base que arrossega el Teatre Nacional i un llast per millorar el seu rendiment, segons va quedar palès ahir en la presentació de l’avaluació estratègica sobre aquesta institució que va presentar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). El seu president, Carles Duarte, va reconèixer que “el TNC és una víctima més de la visió reduccionista que des de les institucions públiques es té de la cultura”. Però tot i això, com abans ha fet amb altres espais com L’Auditori o el MNAC, el CoNCA ha assenyalat certes mancances que caldria corregir.
D’entrada, recomanen modificar la governança del centre perquè hi entri participació privada i mecenatge. També reclamen al TNC més lideratge dins el sector (per exemple, coordinant-se amb altres sales) i al territori, on pràcticament és inexistent. També es demana a Xavier Albertí més vinculació social a través de projectes concrets, com la creació d’una àrea pedagògica, una associació d’espectadors, la millora de l’oferta educativa, l’obertura dels arxius patrimonials, activitats de proximitat al barri, etcètera. Es demana més èmfasi per atreure públic jove i per promocionar noms emergents de l’escena catalana. I, per descomptat, més propostes internacionals en circulació.
Xavier Albertí va entomar la carta als Reis amb esportivitat i va dir que són “recomanacions de sentit comú” però difícils d’assolir amb un 30% menys de pressupost del que hi havia abans de la crisi, que ja era poc competitiu a escala europea. Albertí va posar un exemple: el TNC té menys pressupost que la Scène Nationale d’Annecy, el teatre d’una ciutat francesa de 67.000 habitants. I és l’únic del país que ha de defensar patrimoni i alhora nova creació. El director del Teatre Nacional va demanar una llei del teatre que vinculi equipaments, recursos i atribucions, i “digui que si una població té tants habitants ha de tenir un equipament escènic i uns recursos lligats als pressupostos”.
