Adéu a ‘la nena dels cabells blancs’

BarcelonaHi ha, com a mínim, tres constants que els lectors d’Ana María Matute identificaran per sempre més amb les seves novel·les i contes: la infantesa, la imaginació i la perplexitat. L’escriptora, que des de fa anys era coneguda amb el sobrenom de la nena dels cabells blancs, va morir ahir a Barcelona pocs dies després d’haver patit una crisi cardiorespiratòria. La capella ardent de l’autora s’obre avui al Tanatori de les Corts i el funeral serà al mateix lloc divendres.

Matute estava a punt de fer 89 anys però mantenia la ingovernabilitat i l’astúcia de les criatures, que li permetien trobar rèpliques d’un gran enginy: “El cap em funciona; el tinc tan malament com de costum”; “¿Només m’haurien d’agradar els autors que s’assemblen a mi? Si no m’assemblo a ningú! Llavors no m’hauria d’agradar res”; “El nen no és un projecte d’home, sinó que l’home és el que queda del nen, que té un món total i tancat i rodó, i allà ja no hi entra res més que la seva fantasia i altres nens”.

L’escriptora va debutar molt aviat, amb Los Abel (1948), i deixa una novel·la inèdita que serà publicada aquest setembre a Destino, Demonios familiares, sobre una noia que descobreix l’amor, la felicitat i la traïció a l’Espanya de l’any 1936. Al discurs que va fer quan va rebre el premi Cervantes el 2010 va dir, modificant les paraules de sant Joan, que “qui no inventa, no viu”: ha estat aquest l’ofici al qual s’ha dedicat fins pràcticament l’últim moment de la seva vida. Captivada des de petita per la fórmula “Hi havia una vegada...”, Matute va ser una autora precoç que va debutar als 23 anys amb la història de set germans durant la primera postguerra. Los Abel va ser seguida de Fiesta al Noroeste (1953) i Pequeño teatro (1954), amb la qual va guanyar el premi Planeta. Aquesta novel·la tornava a tenir com a protagonista un adolescent a qui tothom considerava boig que comptava amb el suport d’un titellaire marginat. Els primers llibres mostraven personatges solitaris i incompresos, perplexos davant l’estultícia del món adult: aquesta era una de les herències de la Guerra Civil.

Filla d’un fabricant de paraigües barceloní, Matute va poder-se dedicar a temps complet a la literatura després de casar-se el 1952 amb l’escriptor Ramón Eugenio de Goicoechea. Durant la dècada que va estar casada amb ell es va consolidar amb Los hijos muertos (1958) i Primera memoria (1960). Després de la separació, que li va fer perdre la custòdia del fill, va publicar Algunos muchachos (1964), La trampa (1964) i La torre vigía (1971), una novel·la amb la qual narrava la formació d’un cavaller a l’Edat Mitjana. A partir de llavors, la literatura de Matute obriria les portes de la percepció i aniria fent-se més i més imaginativa, un procés que culminaria a Olvidado rey Gudú (1996). L’escriptora s’hi havia dedicat amb intermitències durant la dècada dels setanta i dels vuitanta, en què va relaxar el ritme de publicació. Sentimentalment serien anys feliços, durant els quals va conviure amb l’empresari francès Julio Brocard, fins que ell va morir el 26 de juliol del 1990, justament el dia de l’aniversari de l’escriptora.

L’èxit dels últims anys

Amb Olvidado rey Gudú va renéixer. Va ser considerat un dels seus millors llibres per la crítica, i els lectors s’hi van abocar: encara ara és la seva novel·la més venuda, amb un milió d’exemplars. El 1998 va entrar a la RAE, i es va convertir, així, en la tercera dona que hi va ocupar un seient, el K. El 2000 va entregar una faula d’amor en què la protagonista vol tornar al lloc remot on va créixer, Aranmanoth. A Paraíso inhabitado (2009) es posava a la pell d’una nena que, com ella, s’havia aconseguit aïllar de la realitat gràcies a la lectura de contes i novel·les. A Matute ni tan sols els premis la van acostar al món: va guanyar, entre d’altres, el Nadal (1959), el Premio Nacional de les lletres espanyoles (2007), la Creu de Sant Jordi (2009) i el Cervantes (2010). Es va comportar com la nena dels cabells blancs fins a l’últim moment, imaginant mons en què els seus personatges es rebel·laven, obstinadament, contra el desencant i la malícia adults.