Pau Alabajos: “Volíem ocupar el Palau de la Música de València”

BarcelonaPau Alabajos (Torrent, 1982) va ocupar el Palau de la Música de València el 29 de setembre del 2012. El van acompanyar l’Orquestra Simfònica del Coral Romput i amics com Feliu Ventura, Cesk Freixas i Miquel Gil, entre d’altres. D’aquella nit de música i poesia, que servia per celebrar deu anys de trajectòria, en surt el doble CD #paualpalau (RGB).

Per què vas voler fer el concert i el disc, més enllà de la celebració del desè aniversari?

Òbviament volia celebrar els deu anys de carrera musical, vestir de diumenge les nostres cançons amb l’orquestra simfònica i convidar col·laboradors i amics, companys de batalla que han coincidit amb nosaltres. Però hi havia una altra raó: volíem ocupar el Palau de la Música de València, recuperar eixe espai públic que ens havia sigut negat als artistes valencians des de feia molts anys. Vam insistir molt, i fins i tot es va ocupar el hall del Palau l’any 2005. I aquesta vegada, amb la situació econòmica actual, ja no podien dir que no.

Les raons per impedir-vos tocar al Palau eren ideològiques.

Sempre ha sigut una postura ideològica, no només al Palau de la Música sinó a totes les institucions públiques controlades pel Partit Popular, que sempre ha intentat posar obstacles a la cultura que s’expressa en la nostra llengua. Els ha passat a molts artistes. Però els creadors vam perdre la por i els complexos i vam decidir recuperar eixos espais públics que ens havien negat. Estan pagats pels impostos de tots els valencians i, per tant, tenim dret a actuar-hi. És de tots els valencians.

Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés continuen sent els teus grans referents. Però has trobat nous referents més joves?

Hem fet servir com a inspiració l’actitud de cantautors com Ovidi, Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, però tot amarat també de molta música clàssica que hem escoltat, cantautors europeus i americans. Ara rebem inputs de moltíssims costats.

¿Volia dir si un cantautor com tu rep influències de l’actitud de grups com Orxata, Arthur Caravan o Senior i el Cor Brutal?

Sí, i estic molt content perquè hi ha molt bon rotllo en l’escena musical valenciana. La gent no intenta competir perquè sap que la situació és molt complexa i, per tant, les relacions són de col·laboració. Amb Senior, que té un estil musical totalment diferent del meu, ens portem molt bé. Al final tu beus de les experiències que t’expliquen els altres i això enriqueix la teva manera de veure les coses. Jo escolto Orxata, Senior, Arthur Caravan, Obrint Pas... una sèrie de propostes que no s’adiuen realment amb el meu estil concret però que m’enriqueixen.

Es pot dir que al País Valencià, més enllà de les diferències estètiques, hi ha un esperit més col·laboratiu?

Com que no tenim les institucions de cara i no existeix una indústria consolidada, treballem més la col·laboració. Per què hauríem de competir entre nosaltres si el mercat és molt xicotet i estem fent el que fem perquè creiem en la nostra cultura? Si fóra per una qüestió econòmica, l’escena valenciana no estaria com està. Hi ha una part de reivindicació cultural, identitària, lingüística i musical molt important. Compartim moltes coses. Hi ha una sintonia personal més enllà dels gustos estilístics de cadascú.

C om es treu de sobre el cinisme un cantautor quan retrata la realitat?

Per mi fer cançons és abocar l’ànima damunt un paper en blanc. Allò que me preocupa ho poso en una cançó. O una situació íntima que necessito explicar. Aquesta honestedat me permet fer-me responsable de tot el que dic i així deixes de banda el cinisme.