Negre és el color de les músiques d’Aiala

BarcelonaCom Amy Winehouse cantant un blues de Janis Joplin. Així respira Pink ink, una de les dotze cançons del primer disc d’Aiala, Nothing less than art (New Beats-Kasba, 2019). En canvi, In trouble sembla un tema de trap fet per algú que recorda que als 90 van existir el drum’n’bass i el trip-hop. A Time goes fast treu el cap l’ ska parit a Londres a finals dels 70 i a Only one conviuen soul, funk i hip-hop. Sí, el negre és el color de les músiques d’Aiala.

“Fas música amb tot el que has escoltat”, diu Jara Aiala (Barcelona, 1996), la cantant del projecte que comparteix amb el guitarrista Isaïes Albert (Quatretonda, 1992), a qui va conèixer quan estudiava a l’escola de música Jam Session. Tots dos venien del blues, però els va unir descobrir-se fascinats pel jazz. “Empatitzàvem amb tot aquell sofriment”, recorda una cantant que ha fet seves les inflexions apreses de les grans del jazz, el blues i el soul combinant respecte i frescor.

Recordant La Kinky Beat

La publicació del disc d’Aiala ha coincidit amb el 15è aniversari del segell Kasba, una de les plataformes que va impulsar el mestissatge de l’anomenat so Barcelona. El primer llançament de Kasba va ser Made in Barna (2004), de La Kinky Beat, un grup present en el debut d’Aiala almenys de quatre maneres diferents. Una és a través de Chalart58, el productor d’Aiala. “Era el bateria de La Kinky Beat i per a mi ha sigut un mestre. L’aprenentatge amb ell a l’estudi ha sigut una passada”, explica Jara Aiala. La segona és la col·laboració de Matah (cantant de La Kinky Beat) a Make a good face. “Totes les persones que col·laboren en el disc han sigut i són mestres meus en la música i en la vida, com la Matah. La Clara Playa va ser professora meva de piano, la Celia del Barco és la meva actual vocal coach, la Sister Castro ha sigut una gran mestra per a mi i el Rubio va ser el meu professor de guitarra. Em feia il·lusió compartir el meu primer disc amb tota la gent que m’ha ensenyat coses a la vida”, diu Aiala.

La tercera és ben explícita: una versió de Quiero sentirme iluminada, la cançó de La Kinky Beat que proclama “ Ni dios ni partido / ni amo ni marido ”. “És una cançó que sempre m’ha il·luminat”, assegura Aiala, ferma en la convicció feminista. “En el negoci musical, i també en espais més petits, encara hi ha molt masclisme, i a vegades es fa servir el feminisme només com a estratègia de màrqueting”, adverteix.

Finalment, La Kinky Beat és present com a mètode. “La Kinky Beat era el so de Barcelona. La seva música era la barreja de les músiques que havien escoltat tota la vida, que és el que estic fent jo. Òbviament, la sonoritat és diferent perquè han passat uns quants anys, però l’essència és una mica la mateixa”, diu Aiala.