L’Alphonso, el mango per celebrar la coronació d’Elisabet II

LondresEn l’article “La fruita estival”, Josep Pla sanciona: “En aquest moment de l’any coincideixen les dues fruites que, al meu entendre, s’emporten la palma, per sabor, s’entén: el préssec i el raïm moscatell” ( Obra completa, volum 22 ). Parla de Catalunya, esclar, perquè es refereix a El que hem menjat els catalans. Comparteixo el judici sobre el préssec, però no sobre el raïm, que no en menjo, i, per tant, encara que sigui Nostre Senyor Pla, no li donaré cap xec en blanc.

Si parlés del Regne Unit, l’empordanès potser no hauria tingut més remei que referir-se a les maduixes, com jo dies enrere en aquestes mateixes postals. El meu va ser un relat parcial, però; i el seu també ho seria. Hi posaré remei cantant les excel·lències d’algunes de les millors varietats de mangos del món, fruita estival britànica per excel·lència -venen de l’Índia i el Pakistan-, una més de les moltes herències de l’Imperi.

Quan a l’agost ens trobem per dinar i tastar la seva excel·lent conversa i la no menys excel·lent fideuà, la Rosa Maria Bertran, exalcaldessa de Creixell, si escau, acostuma a recordar-me que el millor xató és el de casa seva, recepta de sa mare. “Ni el de Sitges, ni el de Vilanova ni el del Vendell”. La rivalitat, però, existeix.

Amb els mangos n’hi ha una de similar, amb l’agreujant que en aquest cas hi ha fronteres pel mig. ¿Quins són els millors del món: els Alphonsos, de l’Índia, o els Kesar i Chaunsa, del Pakistan? El debat és tan intens com el que enfronta històricament els dos estats sobre el Caixmir, que ha provocat més d’una guerra.

A Londres vivim al nord-est de la ciutat, al final de la línia Victoria del metro. La parada es diu Walthamstow Central, al districte de Waltham Forest. Entre els suposats atractius de la zona hi ha gaudir del mercat a l’aire lliure més extens d’Europa. Dir-ne mercat és apujar-lo de categoria, perquè els d’aquí no tenen res a veure amb els d’allà o no res amb la Boqueria, Santa Caterina, la Llibertat, el Ninot, Sant Antoni o Galvany.

A Londres, llevat de llocs comptats -el Borough Market-, els mercats són amb prou feines una successió o conjunt de paradetes de posar i treure cada dia, sota el fred, la pluja o la calor, que sí, que a les viles i els pobles del Principat i les Illes són habituals, però potser només són setmanals o només de dos o tres dies de cada set.

Quan arriba finals de maig, la Júlia comença a fer-nos sempre la mateixa pregunta: “Ja hi ha mangos al mercat?” De mangos, de fet, n’hi ha tot l’any. Però els que trobem al Sainsbury’s local venen del Brasil o de la República Dominicana, i a la nena, perepunyetes com el seu pare, no li agraden tant. Sap què es fa. Els millors són els que abans esmentava, de l’Índia o del Pakistan.

Els primers que es van comercialitzar al Regne Unit són els Alphonso. El nom deriva d’un tal Alfonso de Alburquerque, militar i colonitzador portuguès de l’Índia, que va practicar una tècnica específica per fer créixer els arbres, produint-ne aquest tipus concret, que molts consideren el rei del mango i, de retruc, del mambo.

Els van importar per a la cerimònia de la coronació d’Elisabet II, el juny del 1953. L’Índia ja s’havia independitzat -i el Pakistan-, però calia celebrar la nova germanor entre iguals oferint els fruits de Déu a la jove sobirana: la metròpoli sempre s’endú el millor de les colònies, fins i tot després de la descolonització. Comença aleshores la història d’amor dels britànics amb els mangos, que continua fins ara, febre que, a casa nostra, també pateix especialment la Júlia.

Els compro sempre al mateix venedor del mercat, Gihan Yogeswaran, un immigrant com jo, ell de Sri Lanka, que va aterrar a Londres a principis dels vuitanta, quan tenia set anys, amb la seva família extensa: pares, germans, tiets i cosins, amb alguns dels quals treballa de sol al sol. Al llarg dels anys, i amb l’excepció del 2014, quan la Unió Europea va prohibir la importació de mangos del Sud-est Asiàtic per a gran decepció de la Júlia i de moltíssima gent, m’ha anat il·lustrant sobre les incomptables varietats, les qualitats, les aromes i els tipus de pell d’aquesta fruita. La Júlia prefereix els Kesar als Alphonso i el Gihan també. A més, resisteixen millor la comercialització, em diu. Hi ha menys risc.

Quan era petita, la Júlia només distingia per països. “¿De l’Índia o del Pakistan?” No sabia que això només obeïa al caprici d’un advocat anglès, Cyril Radcliffe, que va pintar fronteres sobre un mapa per dividir un territori que no va trepitjar en sa vida, i va condemnar així a la mort un milió de persones i milers de dones a la violació i el rapte. Una altra de les herències de l’Imperi. Com els mangos.