ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 11/01/2019

L’amor líquid vist per Shakespeare, al TNC

Pere Planella dirigeix ‘Afanys d’amor perduts’

Núria Juanico
2 min
Una escena d’Afanys d’amor perduts, que es veurà a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya a partir de dijous.

Barcelona“Shakespeare era feminista i em sorprèn que des del feminisme no se’l reivindiqui més”, assegura Salvador Oliva, traductor de l’obra de l’escriptor anglès al català. El director teatral Pere Planella no pot estar-hi més d’acord: “Va escriure grans personatges femenins”, afirma Planella, i per corroborar-ho posa l’exemple del seu últim espectacle, Afanys d’amor perduts. “Les dones són enginyoses, amb caràcter, complexes, mentre que els homes són naïfs, uns pallussos cultivats”, diu el director.

El muntatge, que arriba dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, és una de les primeres comèdies de Shakespeare -la va escriure amb 25 anys- i es va representar per primera vegada el 1597. Malgrat els més de 400 anys que separen el naixement de l’obra de l’actualitat, Planella destaca que al text hi ressonen temàtiques vigents, algunes fins i tot pròpies de la contemporaneïtat. “Connecta molt amb el moment actual, amb aquesta època líquida plena de caos i en què les ideologies estan caient”, subratlla el director. L’actor Oriol Genís, que forma part del repartiment de l’espectacle, també defensa el paral·lelisme. “Els amors que apareixen a l’obra són a primera vista, aquí te pillo aquí te mato. Les dones protagonistes van a fer política, i la fan molt bé, mentre que els homes les volen posseir”, reflexiona l’intèrpret, que comparteix escenari amb 12 actors més.

Sara Espígul, Mima Riera, Sílvia Forns i Maria Calvet interpreten aquestes dones empoderades que formen una ambaixada de la princesa de França i irrompen a la cort del rei de Navarra per recuperar uns territoris en litigi. Allà toparan amb el monarca (Arnau Puig) i els senyors del seu seguici (Peter Vives, Aleix Melé i David Anguera), que han jurat allunyar-se dels plaers mundans -entre els quals, el menjar i les relacions amoroses-. Entre els uns i els altres s’establirà una sèrie d’estira-i-arronses que Planella ha situat a principis del segle XX, perquè “va ser una època extraordinària”, diu el director. A escena, per tant, hi haurà telèfons, màquines d’escriure, gramòfons i, fins i tot, patinets motoritzats, “que ja existien a principis del segle XX”, apunta Planella.

En l’adaptació del text, feta a quatre mans amb Roger Cònsul, també s’ha renovat el llenguatge i s’han retallat alguns gags i acudits verbals. “La llengua hi té un gran protagonisme. N’hem eliminat algunes escenes, com una trama de diàlegs en què dos personatges jugaven amb l’idioma i que aturava l’acció”, especifica Cònsul. A més, la traducció de Salvador Oliva ha conservat la rima en les cançons i les poesies satíriques, però no en el text. “Un poeta que escriu en vers no escriu el que vol, sinó el que la rima li dicta -argumenta Oliva-. I la rima ja ha passat a la història”. D’entre tots els canvis lingüístics, el més cridaner es troba en el títol. La comèdia és coneguda en traduccions anteriors al català amb el nom de Treballs d’amor perduts, però tant el traductor com el director van trobar necessari canviar treballs per afanys. “El títol fa referència al desig viu d’amor -diu Planella-, a aquests enamoraments a primera vista que tenen un punt de superficialitat”.

stats