Antibalas marquen el ritme al Fòrum
El grup de Nova York brilla en una primera jornada del Primavera Sound amb molt públic
BarcelonaLa nova distribució dels escenaris ha partit el Primavera Sound en dos. A la marina del Fòrum, la zona amb més capacitat, es concentren ara els concerts de les bandes amb més poder de convocatòria, i el fet que les vuit actuacions programades cada jornada no se solapin convida el públic a fer-hi vida. Allà, per exemple, hi va tocar St. Vincent, àlies de la nord-americana Annie Clark, en un format més expansiu i davant d’una gentada, bona part de la qual amb l’anglès com a llengua materna.
Així doncs, l’esplanada, la part més pròxima a Sant Adrià, ha quedat com el sector més alternatiu, sobretot per la incorporació de l’escenari ATP, i alhora ha guanyat descongestió. És en aquesta zona on més gran i més variada és l’oferta, i on ara encara es pot intentar fer el tastaolletes sense dedicar 20 minuts a cada trajecte entre els diferents escenaris. Dit d’una altra manera, en la que podem anomenar la part central del Fòrum és on el festival conserva una mida a escala humana, que permet gaudir els concerts des d’una relativa proximitat. Ningú ho hauria dit fa quatre anys.
L’explosió afrollatina
L’actuació més vibrant de la tarda va ser la d’Antibalas a l’escenari de l’amfiteatre, i no només per la qualitat musical d’aquesta banda de Nova York, sinó sobretot per la seva concepció del directe com a experiència compartida. Aquests dotze músics van segrestar en nom del ball tant la gent que ja els coneixia com els passavolants que a poc a poc van quedar atrapats per una imparable maquinària rítmica.
Els Antibalas del 2014 són una síntesi gairebé perfecta entre una orquestra d’ afrobeat i una de llatina. A més, hi afegeixen color soul i una posada en escena alegre que potencia el discurs crític de les lletres. Una dels principals actius de la banda fundada per Martín Perna és el cantant i percussionista d’origen nigerià Amayo, tot carisma i prou versàtil per endinsar-se en les profunditats del soul i tot seguit enlairar-s’hi a sobre. No menys important és la secció de vents, que a més de propulsar el so va fer diferents coreografies. Per exemple, al tema Gold rush -sobre “la mania per l’or dels Estats Units”-, els vents van escenificar justament la cobdícia amb una mena de teatret. Detalls com aquest van fer inoblidable una actuació d’Antibalas en què en l’última cançó Amayo va demanar al públic una cosa ben senzilla i poderosa: “Crideu!” I la resposta va ser automàtica. No cal dir que la gent va acomiadar la banda amb una sorollosa ovació.
Abans Rodrigo Amarante havia deixat constància de la seva saviesa a l’hora d’actualitzar la història de la música popular brasilera, i The Ex, que van demanar tocar sense llum a l’escenari, van fer vibrar el públic de l’escenari ATP. El quartet holandès té diferents possibilitats expressives, i ahir va triar la d’un free punk construït des del ritme.
Menys contundent però sí força entretinguda va ser l’actuació del britànic Julian Cope a l’Auditori. Vestit com un motorista d’una altra època, amb ulleres de sol, gorra i armilla de cuir i botes altes, el de Liverpool es va enfrontar tot sol a un repertori que va interpretar majoritàriament amb la guitarra acústica. Cope va saludar alçant el puny i cridant “llibertat” abans d’oferir un curiós repàs a la seva trajectòria, amb significatives mencions a Teardrop Explodes, com Sleeping gas, abans d’acomiadar-se cridant “ Libertad for Catalonia ”.
