Els anys en què Tàpies es va convertir en Tàpies

Una exposició a la fundació de l'artista amb 41 obres analitza com va arribar a la maduresa artística a la trentena

L'afany per experimentar i trobar un llenguatge propi fa que els anys de joventut dels artistes corrin especialment de pressa. En el cas d’Antoni Tàpies, com es pot veure a la nova exposició temporal de la seva fundació, els seus 30 anys, entre el 1953 i el 1963, van ser vertiginosos. “Són uns anys decisius per a l'evolució i la recepció de la seva obra”, afirma Núria Homs, conservadora de la fundació i comissària de la mostra. “Són claus perquè Tàpies arriba a la maduresa del seu llenguatge artístic, perquè aconsegueix el reconeixement amb premis i exposicions a escala internacional, i perquè es nega a ser instrumentalitzat per la dictadura franquista, que feia servir l'art modern per blanquejar la seva imatge davant la comunitat internacional”.

La mostra porta per títol Tàpies als 30 i coincideix amb el 30è aniversari de la institució, que no es va poder celebrar com estava previst a causa de la pandèmia de covid-19. Inclou 41 obres, més de la meitat de les quals són préstecs de museus internacionals i col·leccions privades, perquè es puguin veure a Barcelona obres poc exposades de l'artista que formen part de col·leccions internacionals. Algunes de les destacades entre les que no pertanyen a la fundació són  Composició blau ultramar. N. LXXVIII i Doble porta beige, totes dues propietat del Van Abbemuseum, a Eindhoven; Gris-negre amb taques roses. N. LXXXVI, on ja apareix el seu afany per portar a una dimensió transcendent les parts menys decoroses del cos; i Pintura grisa (1956), una de les primeres obres que evoca clarament un mur amb les característiques incisions de l'artista. Al llarg del recorregut es pot observar també com Tàpies va fer obres de gran format encara que les havia de materialitzar en un taller petit en tres habitacions contigües al pis de la mare al carrer Balmes.

La fusió de l'ètica i l'estètica

Al primer tram de l'exposició hi ha un conjunt d'obres que semblen sortides de les mans de diversos artistes, la més rara de les quals és Meditació epicúria (1953), si es té en compte com Tàpies va evolucionar després. Mentre aquesta pintura evoca una creu amb diferents plans de colors sobre un fons somort, aquell mateix any va fer un altre treball més reconeixible, El crit. Groc i violeta, que també serveix per explicar com la introducció de les textures va ser capital en el camí cap a les pintures matèriques. I val la pena visitar l'exposició només per veure algunes de les obres de gran format de col·leccions privades de l'últim tram com Matèria, Marró uniforme, Tres cartrons i Cartró sobre tela blanca. Mostren com el Tàpies més contingut gestualment va assolir resultats excepcionals.

L'evolució pictòrica de Tàpies durant aquests anys va ser tècnica i també va reflexionar sobre el paper social de l'art: després de fer unes obres amb materials extrapictòrics com fils, arròs i paper de diari i paper higiènic durant els anys 1946 i 1947 es va acostar al surrealisme en el moment de Dau al Set (1948-1949), i després, durant dos anys que va passar a París, va fer un art marcat pel to social i polític. “A París va conèixer per primera vegada els defensors d'un art d'avantguarda i els d'un art social. Veu que l'art estrictament polític limita l'artista, però també que l'art per l'art també el limita, i en realitat el que farà ell serà fusionar les dues tendències”, conclou Homs.