Un aquelarre encén el foc del Festival de Sitges

SitgesDesprés d’uns quants anys de films inaugurals discrets -en el millor dels casos- programats al dictat de la política (lògica) de suport a l’audiovisual català, ahir el Festival de Sitges va arrencar per fi amb una pel·lícula a l’altura d’un esdeveniment que es presenta com a referent internacional del cinema de gènere. Cal remuntar-se al 2006, l’any d’ El laberinto del fauno, per trobar una inauguració tan convincent com La bruja, el debut del nord-americà Robert Eggers, un relat de terror ambientat en la Nova Anglaterra del segle XVII on la caça de bruixes metafòrica es barreja amb la literal.

Seca i austera, la pel·lícula no busca la complicitat del públic ni reinventar les claus d’un gènere; tan sols glaçar la sang de l’espectador. El seu director, en una conversa amb l’ARA, no citava com a referent Wes Craven o John Carpenter, sinó Ingmar Bergman. A diferència de la gran majoria d’obres de terror actuals, la primera matèria de La bruja no és el cinema, sinó la realitat. Eggers va estudiar documents històrics, diaris i transcripcions de judicis per construir bona part dels diàlegs d’una ficció protagonitzada per una família expulsada d’una colònia de pelegrins que s’instal·la al marge d’un bosc i veu com s’ensorra el món quan un dels fills, un nadó, desapareix misteriosament.

Hi ha dos grans tipus de ficcions sobre bruixeria: les que fan servir la figura de la bruixa com a excusa per mostrar els perills del fanatisme religiós i la paranoia de les societats tancades -per alguna raó existeix l’expressió caça de bruixes - i les que aborden sense complexos la dimensió sobrenatural i el conflicte entre el bé i el mal. El més curiós de La bruja és que conjuga les dues tendències en una única història: parla dels dubtes alimentats per la superstició i la ignorància, però no té por de representar el mal i la seva mitologia. “Vaig créixer en un poblet de Nova Anglaterra on el folklore es vivia de manera molt intensa -explicava Eggers ahir-. Les històries de bruixes eren part de la meva educació i els primers malsons que recordo van ser sobre bruixes. A La bruja volia explicar un conte de bruixes arquetípic, però que semblés un malson del passat, semblant al dels pioners que van instal·lar-se a Nova Anglaterra”.

El descobriment: la protagonista

Interpretant la filla adolescent, en qui es concentren les sospites dels pares després de la desaparició d’un segon fill, Anya Taylor-Joy es revela com el descobriment de La bruja. L’actriu, de 19 anys, gairebé una debutant, és d’origen argentí i té família a Catalunya. Ahir al matí no parava de rebre salutacions de familiars mentre l’entrevistaven als jardins de l’Hotel Melià. “No m’agrada gens el cinema de terror -confessava a l’ARA-. Fa uns mesos vaig veure El projecte de la bruixa de Blair i no vaig poder dormir durant tres setmanes. Però rodant La bruja no tenia la sensació d’estar fent una pel·lícula de por, només vaig adonar-me’n en veure-la”.

La bruja convenç sobretot per la serietat de la proposta i una direcció brillant, que, de fet, van premiar al Festival de Sundance. De vegades col·lideixen les dues pel·lícules que conté, el psicodrama familiar i el conte de bruixes, però queda clar que és un dels dos o tres films de terror de l’any, un d’aquells que Sitges no pot deixar escapar. Obrir amb ell el festival és començar amb bon peu.

Terry Jones, malgrat tot

Menys inspirat és el retorn a la direcció de Terry Jones, un dels mítics Monty Python, que té en el seu currículum de realitzador catedrals de la comèdia cinematogràfica com Els caballers de la taula quadrada, La vida de Brian i El sentit de la vida. El seu nou film, Absolutely anything,és un passatemps intranscendent sobre un professor d’escola i escriptor frustrat (Simon Pegg, en la seva salsa) a qui un consell de races alienígenes posa a prova concedint-li poders il·limitats. Segons com els faci servir, la raça humana sobreviurà o serà eliminada. L’humor es basa fonamentalment en el fet que els desitjos de Pegg no es compleixin com ell voldria i no parin de provocar-li maldecaps, un equívoc que al cap de 10 minuts es fa repetitiu. Ni tan sols els cameos vocals dels altres Monty Python posant veu als àliens ni l’últim treball de Robin Williams -ell és la veu del gos de Pegg- justifiquen un film anecdòtic que almenys servirà perquè el festival lliuri un premi avui a Terry Jones. Absolutely anything al marge, se’l mereix.

Tampoc el retorn de Takeshi Kitano al cinema de la Yakuza va entusiasmar ahir. Però no tant perquè no funcioni la comicitat de Ryuzo and his seven henchmen, en què uns vells gàngsters ja retirats es reuneixen per formar una nova banda, com per la visibilitat més aviat limitada d’una part de les butaques de la nova sala Tramuntana. El públic de Sitges no es mereix qualitat només en la programació, sinó també en les condicions de visionat.