Catalunya abandera el canvi cap a una bona gestió de l'aigua

BarcelonaEls Parlaments d'aigua amb què Catalunya participa en la Biennal d'Arquitectura de Venècia són tota una experiència. Els comissaris, Eva Franch i els fundadors de l'estudi Takk, Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño, han creat un espai amable i colorista dins els magatzems nàutics que són la seu habitual de la delegació catalana impulsada per l'Institut Ramon Llull a Venècia. Un pot pensar que està dins una gota d'aigua, damunt la superfície d'un riu o al fons del mar. El muntatge emociona i dona un moment de calma enmig del brogit de la Biennal, però això no va en detriment de la contundència amb què els comissaris plantegen la necessitat de tenir una nova relació amb l'aigua. En comptes de veure l'aigua únicament com un recurs, per a Franch es tracta d'abordar-la com "un material a construir, a cuidar i a investigar".

Una constant dels set casos de Catalunya, el País Valencià i les Balears representats a la mostra és la necessitat d'adaptar les lleis i els codis tècnics als desafiaments que han arribat amb l'emergència climàtica. "La regulació no està preparada per als canvis que venen amb l'emergència climàtica; això passa aquí i en molts altres llocs del món", afirma Mireia Luzárraga, que en el seu viatge a Puerto Rico amb els estudiants de la Universitat de Colúmbia es va trobar que la regulació sobre la delimitació de la zona maritimoterrestre prové de quan l'illa va ser colònia espanyola i no es corresponen amb la realitat ambiental del país. "Les regulacions s'han d'adaptar al canvi climàtic, i potser hem de trobar regulacions d'altres actituds del sud que ens permetin adaptar-nos a aquesta realitat", subratlla. "El projecte també mira els buits legals" diu Eva Franch, i cita una de les propostes de l'exposició, la creació, en comptes d'una denominació d'origen, d'una "denominació de destinació" per saber a quins països va la fruita que els grans tenidors conreen a les Terres de Lleida i que requereix un consum d'aigua exagerat respecte al dels productors locals.

"La denominació de destinació és en realitat una proposta legal que la Generalitat podria aplicar en uns mesos. Aquesta responsabilitat de fer això visible ja ens donaria la capacitat de fer un dibuix d'on van a parar els recursos hídrics del territori. Això avui en dia no ho podem fer perquè no hi ha transparència", explica Franch. Per al director de l'Institut Ramon Llull, Pere Almeda, l'exposició és "una reflexió sobre com fem front a l'escassetat de l'aigua en l'àmbit global i en l'àmbit local des de l'arquitectura". "Es tracta d'intentar aplicar aquesta intel·ligència col·lectiva que demana el comissari de la Biennal d'enguany, Carlo Ratti, aplicada a qüestions concretes que ens afecten com a país", diu Almeda.

Entre les lleis, la realitat i l'especulació

El recorregut de la mostra Parlaments d'aigua està compost per set instal·lacions fruit dels "tallers de futur" que els comissaris van fer amb agents relacionats amb l'aigua de tot el territori, començant per una titulada Aigües del món que és una xarxa en línia que posa en contacte la realitat dels Països Catalans amb la global. Algunes es podrien aplicar immediatament, com la posada en valor dels 87 aqüífers de les Balears posant en els edificis una placa ceràmica amb el nom de l'aqüífer del qual es nodreixen. Així mateix, la tècnica d'hidrosucció per passar els sediments a l'altra banda de les preses i pantans que estan asfixiant el Delta de l'Ebre, i les banderes clavades enmig dels conreus per revelar-ne la denominació d'origen a les Terres de Lleida. I les "fonts de dades" amb què els barcelonins podrien analitzar la qualitat de l'aigua de l'aixeta i estar més empoderats amb els recursos hídrics. En el cas del País Valencià, cal canviar el codi tècnic de l'edificació perquè les portes puguin obrir cap endins i cap enfora, un gest que hauria pogut salvar vides durant la DANA.

En canvi, la proposta del Pirineu és la que té un caràcter més especulatiu: el Pyrineucus-Eco-Hydrator és una espècie robòtica fictícia que estaria al centre del Pla Forestal Nacional català. La seva feina seria tallar els arbres d'espècies que consumeixen més aigua i substituir-los per altres d'autòctons. Aquesta seria una manera de combatre el desequilibri que va provocar l'augment de la superfície de boscos arran de l’abandonament de les terres agrícoles, perquè ha ocasionat una reducció del cabal dels rius, ha posat en risc la supervivència de certes espècies i ha fet el país més vulnerable davant el canvi climàtic. "L’escassa rendibilitat econòmica dels boscos ha fet que els propietaris privats i les administracions públiques en desatenguin la gestió", diuen els comissaris.

Parlaments d'aigua també inclou la publicació d'un innovador diccionari titulat 100 paraules per a l'aigua: un vocabulari. "L'aigua forma part de l'origen de la vida, forma part del nostre cos, estem fets d'aigua", afirma la consellera de Cultura, Sònia Hernández. "I l'aigua forma part també dels reptes de l'arquitectura, així que des de l'arquitectura i l'urbanisme podem trobar respostes a com volem ser en el futur com a societat i com a col·lectius. La mirada de Parlaments d'aigua és molt interessant perquè va des del més local al més global. No hi ha res més local que l'aigua, l'aigua a Barcelona no és el mateix que l'aigua a l'Amazones o que a Galícia, però, en canvi, tots sabem que d'aigua només n'hi ha una, com s'acostuma a dir", subratlla la consellera.

Els arquitectes més responsables més l'Estat

Mentre que els comissaris de Parlaments d'aigua reivindiquen la imaginació radical per crear un futur més esperançador, els del pavelló espanyol, Manuel Bouzas i Roi Salgueiro, mostren "la punta de llança" dels arquitectes d'arreu de l'Estat que estan interessats a reduir l'impacte ambiental i els residus dels seus edificis i fer servir materials regeneratius, com diu Roi Salgueiro. El seu projecte porta per títol un terme creat per ells mateixos, Internalitats, és a dir, la capacitat dels arquitectes per "articular robustos ecosistemes territorials de producció, no dependents de l’exterior i capaços d’equilibrar les relacions entre ecologies i economies". Aquesta idea té cinc eixos: "materials, oficis, energies, residus i emissions". Junts, capgiren "els nostres anteriors modes de practicar arquitectura i construir".

Els setze edificis escollits, deu dels quals són catalans i balears, van ser seleccionats en una convocatòria que va rebre unes dues-centes propostes. "La qualitat era molt alta —diu el comissari—. Aquests edificis representen encara una fracció relativament petita dins el panorama de la construcció, però esperem que aquesta actitud sigui cada vegada més generalitzada. Pensem que l'exposició posa en relleu la qualitat de la producció arquitectònica espanyola i la feina de la gent que està més sensibilitzada amb el projecte de descarbonització. Molta gent d'altres països en pot aprendre".

Les obres catalanes i balears que es poden veure al pavelló espanyol són el bloc d'habitatges de fusta a Girona 6x6 (de Bosch Capdeferro Arquitectura), la rehabilitació de la cooperativa agrícola de Flix per convertir-la en un espai polivalent i cultural (de Camps Felips Arquitecturia); un habitatge a Gautegiz-Arteaga (d'Emiliano López Mónica Rivera Arquitectos); els habitatges socials 2104 (d'Harquitectes); el pavelló Loggia Baseliana a Suïssa (d'Isla Architects); el Parc de Bombers de Moià (de Josep Ferrando, Pedro García, Mar Puig i Manel Casellas), la casa Ca na Pau a la localitat mallorquina de Binissalem (de Munarq); 43 habitatges socials de terra compactada a Eivissa (de Peris+Toral Arquitectes); la casa The Day After (de TAKK), i una altra casa, Ca na Catalina i en Joan a Llubí, Mallorca (de TEd'A Arquitectes). Aquests edificis estan exposats a la sala central del pavelló, i en les que l'envolten hi ha diferents àmbits dedicats a temes com la fusta com a material de construcció, la producció d'energia, l'ús de ceràmica, representat per empreses com Fetdeterra i el taller Cumella; la gestió dels residus i la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle.