Els edificis "contundents i monumentals" d'Emili Donato

BarcelonaL'arquitecte Emili Donato (Figueres, 1934) va fer 91 anys al març i es manté amb una vitalitat envejable. Donato és tot un caràcter i no s'està de rebel·lar-se i jugar amb la fotògrafa de l'ARA. El seu col·lega i editor Francesc Pernas li ha dedicat al segell 47-61 Editor una monografia titulada senzillament Emili Donato que es pot considerar un esdeveniment, perquè, tot i que Donato és un dels arquitectes catalans més actius durant la segona meitat del segle XX, és dels que ha tingut menys difusió. Així, com diu Pernas al pròleg, aquesta monografia és "un acte de justícia".

Entre les raons per les quals Donato no és tan popular hi ha la seva singularitat i el seu afany d'independència. "A Barcelona hi ha hagut un seguit de cicles entorn de l’arquitectura i ha passat de tot: des de plantejaments abstractes fins al realisme constructiu, des de la influència del brutalisme anglès fins al manierisme italià, des del neoracionalisme fins al neoclassicisme, etc. Però, coetàniament a totes aquestes tendències, Emili Donato ha anat fent la seva pròpia arquitectura, reflexiva, culta, històrica, creativa, compulsiva, racional i, sobretot, personal", diu l'arquitecte i professor Santiago Roqueta en un dels articles del llibre. En un altre, el també arquitecte Enric Granell el distingeix pels seus "edificis contundents i monumentals", entre els quals hi ha els habitatges de la Urbanització Calafat, un dels quals Coderch va lloar en una carta; els habitatges Baró de Viver; el CAP Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat; la residència i el centre de dia a Horta, i l'Hospital Comarcal d'Igualada. "Mentre Donato construïa els seus edificis, l’arquitectura que es feia a Barcelona era molt diferent de la seva; era la continuació del que avui anomenem Escola de Barcelona. Donato no ha estat mai un arquitecte de l’Escola de Barcelona. Ha estat sempre un arquitecte de l’escola de l’arquitectura, de l’escola de la intemporalitat", diu Granell.

Donato va construir alguns dels seus edificis més importants als anys 70, quan el neoracioalisme de la Tendenza italiana va fer fortuna entre alguns dels seus col·legues. "Hi havia un grup de persones importants, amics, que es cuidaven de seguir les tendències de l'arquitectura a Europa, sobretot a Itàlia, i van crear un espectre de grup, sobretot per part d'Oriol Bohigas. Però jo, per temperament o pel que sigui, mai m'he relacionat amb aquesta mena d'influències. Evidentment, soc conegut, però no he tingut el suport de certes actituds de grup", diu el mateix Donato. De fet, un dels episodis més sonats de la trajectòria de Donato va ser quan el 1968 va renunciar al premi FAD juntament amb Josep Antoni Coderch i Enric Tous. "Va sortir a la premsa i va ser una mica un escàndol. És una prova més que jo no tenia tendència a sumar-me a capelletes de cap mena", subratlla. Mentre que Coderch i Tous el van rebre més endavant, ell no l'ha rebut mai.

D'artista a arquitecte

Fill de la pintora reusenca Magda Folch i el catedràtic de Filosofia Emili Donato i Prunera, la seva formació va començar en el camp de les belles arts, i després es va passar a l'escola d'arquitectura. "La meva mare volia ser arquitecta. Però era d'una família modesta; el seu pare era bidell en un institut i no va poder estudiar arquitectura, perquè només hi havia escoles d'arquitectura a Madrid i Barcelona. Els estudiants d'arquitectura abans eren gent de classe alta; ara l'arquitectura s'ha democratitzat –explica–. Jo també dibuixava com la meva mare, i d'alguna manera va influir perquè em dediqués a l'arquitectura". Donato reconeix que ser arquitecte era "important" però que ara és "molt fotut". "Ara, als arquitectes els tracten malament, no com a professionals. Han d'emigrar, malviuen i s'han de presentar a concursos sense remunerar", lamenta. També es mostra molt crític amb el fet que el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya admeti que, en l'arquitectura pública de tot l'Estat, després de seleccionar l'autor d'un edifici es convoqui un segon concurs per a la direcció d'obra que pot guanyar algú que no n'és l'autor.

Com que l'ensenyament franquista era "impressionantment estúpid, inútil i negatiu", Donato i alguns dels seus companys van decidir formar-se pel seu compte organitzant els Seminaris Torres Clavé, anomenats així com a homenatge a l'arquitecte Josep Torres Clavé, mort durant la Guerra Civil: "Vam fer una enquesta entre els mateixos estudiants de l'escola i després vam redactar un pla d'estudis d'unes vint-i-sis pàgines. Els estudiants ens reuníem per explicar-nos els uns altres els llibres d'arquitectes que havíem comprat, entre els quals n'hi havia de Frank Lloyd Wright i Mies van der Rohe, i parlàvem d'arquitectura".

Donato va començar la seva trajectòria professional a l'illa d'Eivissa, perquè el seu pare, que hi feia de professor, li va recomanar que s'hi traslladés perquè no hi havia arquitectes. Va tornar a Barcelona pocs anys després per continuar desplegant el seu talent sense especialitzar-se. "No hi havia una elecció o una selecció dels projectes. He fet la mateixa selecció que un arquitecte amb unes relacions personals millors que les meves. Jo no tenia contactes socials o familiars; em buscava la feina com podia. Agafava tot el que podia, que era bastant poc. Desgraciadament, no tenia les relacions socials, econòmiques o familiars per poder triar un camp dintre l'arquitectura". Un altre aspecte de la trajectòria de Donato és el d'urbanista, amb projectes i obres en països com França, Algèria i el Japó. I del projecte dels eixos verds i les superilles de l'Eixample, assegura que són "una molt bona idea" i una expressió del "potencial que té tot el sistema de l'urbanisme de Cerdà".