Alison Brooks: "La fusta vista ajuda la gent a sentir-se millor"

BarcelonaL'arquitecta canadenca Alison Brooks va néixer a Toronto el 1962. Es va traslladar a Londres el 1988 i hi va fundar un estudi propi el 1996. Al llarg de la seva trajectòria, a més del Canadà i el Regne Unit, ha construït a Suècia, Itàlia, Alemanya i Austràlia, i té projectes en curs a Noruega i Taiwan. A més, és l’única arquitecta del Regne Unit que ha rebut els tres premis més prestigiosos del país per obres realitzades: el RIBA Stirling, l'Stephen Lawrence i la Manser Medal. Brooks és a Barcelona com una de les protagonistes d'un dels documentals de la nova edició del festival de cinema d'arquitectura Barq, Forested future. Restaurant la nostra relació amb el món natural (dijous als cinemes Girona a les 18 h), dirigit per Petr Krejčí, amb el patrocini de l'American Hardwood Export Concil (AHEC). A més, farà una xerrada a l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (Iaac).

"La fusta és una de les maneres amb què l'arquitectura s'apropa més a la natura", explica Alison Brooks, que considera que "treballar amb fusta, per totes les seves qualitats intrínseques —la veta, el color, el tacte, totes les qualitats hàptiques de la fusta i el seu aspecte visual— és una manera de recordar-nos la natura i de portar-la dins nostre". "La manera com la fusta expressa el creixement i el pas del temps a través de la veta ens connecta amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos: la natura i el món no creat per l'home", afegeix.

En alguna ocasió, Brooks ha definit la seva visió com un "un pont entre la memòria i el futur", en la línia d'una arquitectura arrelada i amb un fort caràcter cultural. "Això vol dir expressar d'una manera autèntica la cultura d’un lloc, el context d’un lloc. La memòria cultural és una cosa que necessitem com a éssers humans per entendre que tot allò que fem té un llegat, una mena d’ancestre, especialment en l’arquitectura", diu. "Aquesta idea de rebutjar el passat i abraçar la modernitat, una mena de futur radical sense història, crec que és un mite. Tot el que fem en el disseny, en l’arquitectura i en l’art té unes arrels en la història de les idees, en la història de la cultura", subratlla.

Així mateix, Brooks sempre ha prioritzat adaptar-se al lloc on construeix abans que tenir un llenguatge reconeixible. "Connectar el present amb el nostre passat col·lectiu i veure-hi un punt de suport és una via d’accés a un futur alternatiu, per continuar cercant una manera millor d’habitar el nostre planeta", assegura. I per integrar-se en els diferents països on treballa, Brooks fa recerca per entendre "la geografia, la topografia, el clima, els patrons de poblament al llarg del temps, qui són les persones que han contribuït a aquell lloc i a la seva història". I més concretament, es tracta de "fixar-se en coses d’aquell lloc que la gent que l’utilitza cada dia potser no aprecia, i trobar aquests elements o aquestes mena de pistes com una manera d’entrar per trobar una nova expressió per a aquest lloc".

En aquest sentit, entre els seus treballs recents hi ha el Quadrangle Cohen de l'Exeter College de la Universitat d'Oxford, el primer dissenyat per una arquitecta. Es tracta d'un edifici multifuncional que acull dormitoris, aules i un auditori, i que crida l'atenció per un passadís cobert amb una volta de canó feta amb arcs de fusta d'avet. "L’organització d’un monestir, que va esdevenir el model col·legial per a les universitats, és una organització que es pot reinterpretar avui dia, tot i ser una tipologia de fa dos mil anys. La tradició monàstica és una cosa que en les universitats i l’arquitectura col·legial sempre s’està reinterpretant. Així que es tracta de trobar aquest tipus de font i treballar a partir d’ella, de manera que respongui a les formes de vida contemporànies, a les d’ensenyar i d’aprendre, i que l'edifici respongui també a la ciutat d’una manera nova".

Així i tot, la fusta és minoritària en el món de la construcció. "A mesura que hi hagi més indústria, els costos baixaran. En països com Àustria i Alemanya hi ha una indústria de la fusta molt madura, i també n'hi ha força al País Basc", diu Brooks. D'una altra banda, perquè la fusta s'expandeixi, creu que cal "eliminar l'estigma al voltant del risc d’incendi, perquè hi ha moltes maneres de fer-ho. La fusta, de fet, és naturalment resistent al foc gràcies al carbonitzat. Però cal fer que les bigues siguin prou grans per poder absorbir la capa de carbonització en cas d’un incendi. Tot i això, crec que amb els sistemes de ruixadors i les tecnologies contemporànies podem afrontar el problema del foc —explica—. Una de les millors coses és eliminar la necessitat d’utilitzar parets de guix o plaques de pladur, que tenen una empremta de carboni molt alta. El gran avantatge d’utilitzar panells de fusta, especialment per a parets, és que no cal emprar plaques de pladur: la fusta ofereix l’acabat final, que és el natural. I això implica afavorir un material que és alhora estructural i d’acabat".

Pel que fa al factor econòmic de l'auge de l'arquitectura en fusta, creu que cal trobar la manera de fer-la atractiva "a promotors i clients de tota mena", cosa que ja està passant en el camp de les oficines. "S’estan construint molts edificis d’oficines amb fusta massissa tant al Regne Unit com a Amèrica del Nord. La fusta vista ajuda la gent a sentir-se millor. Els principis del disseny biofílic han demostrat millorar la sensació de benestar i la salut mental, i crec es deu al fet que la fusta vista ofereix una connexió profunda i primigènia amb la natura en qualsevol context".

Una estructura de fusta pionera

En el camp de l'arquitectura feta amb fusta, Brooks va ser pionera el 2016 amb The smile, el primer projecte fet amb grans contralaminats de fusta dura. Tota l’estructura està feta amb només 12 panells gegants de fusta de tuliper, cadascun dels quals feia 14 metres de llarg i 4,5 metres d’ample. Però, tot i que era una passa endavant per demostrat que la fusta és viable comercialment, el desenvolupament va quedar al calaix. "No estic segura si va ser a causa del Brexit o què va passar, però l'enginyeria de l'obra, Arup, bàsicament estava fent una recerca per permetre que aquella fusta laminada obtingués una certificació al Regne Unit, però no crec que ho aconseguís, en part perquè la fusta era nord-americana, la fabricació alemanya, i es feia servir al Regne Unit", diu l'arquitecta.

"El projecte encara està en fase de potencial, i el que és genial de The smile és que la fusta laminada la van fer a partir de retalls de fusta descartada —afegeix Brooks—. Un dels grans avantatges de la fusta és que no hi ha cap malbaratament. Quan tens un tronc, l’escorça s’utilitza com a material base per a tota mena de productes; cada peça de fusta s’aprofita d’alguna manera, sigui com a xapa o com a fusta estructural. I en molts llocs, especialment a Alemanya, fabriquen energia amb un forn de combustió de fusta, que és molt net".

Si el fet que The smile passés per diferents països va dificultar que tirés endavant, amb la política d'aranzels de Trump la situació ha empitjorat. "És un moment molt difícil, i també és molt dur sobretot per als productors nord-americans i canadencs de fusta, perquè les indústries es beneficiaven d'un intercanvi de materials recíproc: les fustes toves de l'oest del Canadà anaven cap als Estats Units, i les fustes dures de l'est Estats Units pujaven cap al Canadà i també es distribuïen internacionalment. I això està perjudicant tothom. No crec que hi hagi cap benefici en el que està passant amb els aranzels. La fusta ha estat exportada internacionalment durant segles; la majoria de les grans ciutats europees que es van construir a principis o a mitjans del segle XIX es van fer amb fusta d’Amèrica del Nord, i molta venia del Canadà".

Malgrat tot, Brooks creu que aquesta situació pot tenir una part positiva. "El que té de bo aquesta mena de crisi en el comerç mundial és l’atenció renovada, l’interès i la cura pels boscos autòctons, pels ecosistemes i les cultures de cada país, i com podem fer-los més sostenibles i més productius. Treballar amb la fusta és una manera de viure: les persones que gestionen els boscos, que talen els arbres, que operen les serradores, que subministren les fàbriques de panells contralaminats de fusta, constitueixen una tradició, una forma de vida, una cultura que té centenars i, en el cas dels pobles indígenes d’Amèrica del Nord, milers i milers d’anys de relació simbiòtica amb els boscos".

Així, proliferen els projectes de reforestació al Regne Unit i Irlanda. "Crec que ens trobem en un moment de l’arquitectura en què realment ens comprometem profundament amb la procedència dels materials que fem servir. I aquesta idea d’economia circular fa que hàgim de pensar en la fi de vida de cada producte que utilitzem, en els edificis que dissenyem perquè puguin ser reciclats, adaptats, reutilitzats i durar moltíssim de temps", diu.

I en això, Brooks reclama recuperar valors previs a la revolució industrial i actualitzar-los. "Es tracta de pensar com es feien els edificis i l’entorn abans de la revolució industrial. Crec que és un moment molt interessant en què hem de recuperar alguns d’aquells valors previs i portar-los cap a una manera de pensar futura. I també té a veure amb l’artesania, amb la identitat, amb l’ornament i amb tots aquests atributs de l’arquitectura que formaven part de la ciutat i la cultura preindustrial. Aquests són els llocs que la gent estima. La gent ve a Europa i a llocs històrics per veure aquest testimoni d’una manera de construir basada en el lloc, en la cultura, en l’ofici. I crec que això s’està repensant per al nostre temps. És un repte enorme, perquè l’economia juga en contra nostra. Però crec que hi ha una necessitat humana fonamental d’aquestes qualitats de natura, de temps, d’ofici. I aquest és, en certa manera, el nostre repte per al futur".