Marta Vall-llosera: "Aquí hi ha hagut poca cultura del manteniment dels edificis"

BarcelonaL'arquitecta Marta Vall-llosera (Lleida, 1962) va assumir la presidència del Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE) en el context gens fàcil del moment posterior a la mort sobtada de l'anterior president, Lluís Comerón (1960-2022). "Van ser unes circumstàncies molt tristes, perquè el Lluís va fer una feina magnífica i era una persona molt estimada", afirma Marta Vall-llosera. La missió del CSCAE és coordinar els col·legis de tot l'Estat, tant internament com pel que fa al paper social del sector. "L'arquitectura té una vinculació molt estreta amb aspectes socials, econòmics i mediambientals", diu Vall-llosera.

Per què són importants per a la ciutadania la Llei de l'Arquitectura que la Generalitat va aprovar el 2017 i la Llei de la Qualitat de l'Arquitectura que l'Estat va aprovar el 2022?

— El que pretenen totes dues lleis és valorar l'arquitectura com un bé d'interès general i que pugui ser una eina per millorar la vida de tots. L'arquitectura ha de ser una eina transformadora de la qualitat dels espais que ens envolten, de l’espai urbà i també de l'àmbit rural. Aquestes lleis són importants perquè creen obligacions per a les administracions públiques per impulsar polítiques encaminades a aconseguir aquesta qualitat de l'arquitectura i l’entorn. D’altra banda, parlem també que l'administració pública pugui tenir un paper exemplar en la contractació i que primin sobretot els criteris de qualitat i no tant els criteris de preu.

S’ha parlat molt de la llei francesa de l’arquitectura com a referent. ¿La llei espanyola és equiparable?

— La francesa va ser la primera, però estava molt enfocada a l'àmbit professional. La llei espanyola toca molts més aspectes i Europa l’està posant com a model. Un d’aquests altres aspectes és la protecció del patrimoni. Hi ha una conscienciació molt gran de protecció del patrimoni antic, però, en canvi, el patrimoni contemporani es desconeix i a vegades està en perill perquè no hi ha catàlegs de protecció. Ens hem de conscienciar que també que és un patrimoni important i que si no el protegim ara, es pot perdre. La llei espanyola també aborda altres àmbits com la formació, els concursos d'arquitectura i la licitació pública.

Com creu que es valora l’arquitectura espanyola internacionalment?

— Tant a Europa com mundialment, l’arquitectura espanyola té un reconeixement important. A diferència d’altres països, la formació que tenim aquí és molt intensa tant en l'àmbit tècnic com en l'àmbit humanístic. Això fa que es treballi d'una manera conjunta en tots aquests aspectes i ens permet fer sempre uns plantejaments integrals i globals. 

¿Barcelona continua sent un referent?

— Barcelona sempre ha sigut un referent urbanístic. La ciutat va tenir una transformació important amb els Jocs del 1992, però, com totes les ciutats, és viva i va tenint processos de transformació per adaptar-se a noves necessitats i reptes. Ara Barcelona i altres ciutats espanyoles es plantegen recuperar el que era el model de ciutat mediterrània, és a dir, una ciutat compacta, amb més passeigs i zones verdes per als vianants. També amb un model d’usos mixtos que permeti tenir a prop els serveis bàsics i estalviar desplaçaments. Ens trobem en un context de crisi climàtica, social i energètica, i tot aquest procés de transformació passarà precisament per transformar les ciutats. Així que l’arquitectura i la planificació urbana hi tindran un paper clau. I, d’altra banda, hi ha moltes expectatives posades en el Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA) que se celebrarà dins la Capital Mundial de l'Arquitectura de Barcelona.

Han sigut molt polèmiques les superilles que va promoure l’anterior govern de l’Ajuntament de Barcelona. ¿Ens hem centrat massa en l’Eixample, en lloc de pensar més en el conjunt de la ciutat?

— És veritat que la ciutat és molt més i és tot un conjunt. Quan es fan plantejaments s’han d’abordar sempre des d’una visió més àmplia. La ciutat no s'ha de plantejar tant per a persones concretes sinó tenint en compte tot el conjunt. 

En la segona edició dels Premis d’Arquitectura del CSCAE van guanyar l’estudi Harquitectes amb la rehabilitació de les oficines 1822, fruit de la rehabilitació d’un edifici industrial a Barcelona, i la Casa en Rojo de l’estudi Entresitio, a Àvila. S’imposen la contenció i el respecte per l’entorn.

— Estem en un moment en què hi ha molta feina a fer en l'àmbit de la rehabilitació i la regeneració, fins i tot dels barris. Això vol dir també que aquesta arquitectura continguda que s'adapta a l'entorn és un valor. Cada tipus d'arquitectura té el seu encaix en un àmbit determinat, però ara es tracta de fer les coses ben fetes, i el fet d’adaptar-se a un entorn i fer servir materials locals és un dels valors que defensem. Un dels premis més bonics que donem és el de la permanència, destinat a obres que vint anys després mantenen els valors que les van fer destacables en el seu moment. Enguany se l’ha emportat el Centre de Congressos de Múrcia, de l'estudi Paredes Pedrosa.  

¿Creu que cada vegada serem més conscients que cal fer manteniment dels edificis?

— A diferència d’altres països europeus, aquí hi ha hagut poca cultura del manteniment. Ara tenim un repte molt important, perquè els objectius de descarbonització que ens estan marcant a Europa per al 2050 impliquen que s’ha de fer una rehabilitació i una millora del parc edificat d'uns 350.000 habitatges a l'any a Espanya per reduir-ne la demanda energètica. I això s’ha de fer amb una visió també integral, perquè cada edifici és un món i no valen les mateixes solucions per a tots. 

¿Aquest objectiu s’està complint?

— Encara no. Gràcies a les dades de visat que ens donen els col·legis veiem que hi ha un augment de la rehabilitació respecte a l’obra nova, però estem lluny d'aconseguir aquest repte.

Per què? Manquen els ajuts o la voluntat?

— D'ajuts n’hi ha, perquè per exemple els fons Next Generation han fet una aposta molt important per abordar aquests temes. Però aquests fons estan molt enfocats a millorar l’eficiència energètica, i també tenim moltes mancances pel que fa al manteniment, amb problemes a vegades fins i tot estructurals i d’accessibilitat. Les ajudes es poden combinar i pots arribar a fer algunes coses, però pensem que seria important poder abordar alhora totes aquestes millores.

¿El món de l'arquitectura encara és masclista?

— És cert que fa molts anys hi havia molt poques dones estudiant arquitectura. Però en aquest moment s'ha girat la truita i hi ha més dones. Encara es detecten algunes diferències, sobretot en els àmbits de la millora de la feina, però la presència de les dones cada vegada és més important.