Mor l'arquitecta Roser Amadó als 79 anys
Entre les seves obres hi ha l'Arxiu de la Corona d'Aragó i la Fundació Antoni Tàpies
BarcelonaEl sector de l'arquitectura catalana ha perdut una de les seves pioneres: l'arquitecta Roser Amadó va morir dimarts als 79 anys. Associada amb el també arquitecte Lluís Domènech Girbau, Roser Amadó va fer algunes de les obres més destacades de Catalunya des dels anys 80, com l'Arxiu de la Corona d'Aragó, la conversió de l'editorial Montaner y Simón en la Fundació Antoni Tàpies, una obra molt personal i al mateix temps subtil; i un ambiciós treball al centre històric de la ciutat de Lleida que inclou el Palau de Justícia, l'ascensor de Canyeret, l'Escola Cervantes, els habitatges d'El Roser i el Parc de Màrius Torres, pel qual va rebre el Premio Nacional d'urbanisme el 1985. També va ser la responsable d'un edifici d'oficines per a Eurocity a la Vila Olímpica coincidint amb els Jocs de Barcelona.
Per tot això, a Catalunya Amadó és considerada com l'arquitecta més important de la segona generació. "En la societat Amadó-Domènech, la Roser fa la seva feina sobre la base d'una autoexigència funcional i constructiva, aportant un interès especial en la relació entre arquitectura i ciutat, entre arquitectura i naturalesa, així com en el disseny d'interiors com uns espais enormement suggerents", es pot llegir d'ella en el recull sobre dones arquitectes Un dia, una arquitecta. "Amadó-Domènech és un dels primers estudis mixtos en què hi ha una dona molt brava al capdavant", subratlla el crític d'arquitectura Jaume Prat, que destaca l'estètica industrial d'un altre dels seus treballs, la Torre Girona, una torre de 28 habitatges a prop de l'estació de tren de Girona.
"Roser Amadó era una dona acollidora, bona amiga i amb una sensibilitat especial, els seus companys i amics la trobarem a faltar. Traslladem el nostre condol i estima cap a la família.", afirma el degà del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Guim Costa. " Va dedicar tota la seva vida a l'arquitectura -explica Costa-, treballant els projectes amb coherència i rigor, amb un especial cura en la seva execució, amb un alt nivell d’exigència en la qualitat del resultat de l’obra. Una manera de treballar que va saber aplicar a tots els àmbits del seu exercici professional, des de l’obra nova fins a l’urbanisme, passant per la rehabilitació i la intervenció en el patrimoni".
Una entrada casual en el món de l'arquitectura
"Estudiar arquitectura va ser completament casual", va dir la mateixa Roser Amadó en una entrevista a la revista Compàs d'Amalgama, de la Universitat de Barcelona. "L’any 1964 havia fet el curs comú de ciències i les noies solien estudiar farmàcia –explicava–, però en el meu cas això no podia ser perquè el meu pare, que era farmacèutic, havia decidit fer hereu el meu germà. Així que, totalment despistada, vaig anar a parar a arquitectura simplement perquè dibuixava bé i era bona en matemàtiques, de manera que puc dir que la meva elecció no va ser vocacional. Vaig passar la carrera sense pena ni glòria, però hi vaig conèixer Lluís Domènech i Girbau, també estudiant d’arquitectura, i ens vam casar el 1965; això va ser fonamental per al meu futur. En acabar la carrera i amb dos fills petits, tenia ganes d’independitzar-me del Lluís, perquè ell tenia altres socis arquitectes amb el seu propi estudi".
Nascuda a Barcelona l'any 1944, Roser Amadó va ser una de les primeres dones que van estudiar la carrera d'arquitectura a Catalunya. Es va titular el 1968 per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. "Va ser la sisena arquitecta catalana i la cinquena titulada a l'escola d'arquitectura", recorda Zaida Muxí, arquitecta, professora i autora del llibre Mujeres, casas y ciudades. Más allá del umbral (editorial DPR-Barcelona). "La primera arquitecta catalana va ser Margarita Brender Rubira, que va estudiar a Romania i l'Escola d'Arquitectura li va convalidar la titulació el 1962. I la primera titulada va ser el 1964, molt tard. En el curs de Roser Amadó es van graduar quatre dones", explica.
Entre altres treballs de Domènech i Amadó també hi ha un edifici d'habitatge al número 20 del carrer Rec Comtal de Barcelona, la seu social de Carburos Metálicos, el passeig Picasso de Barcelona i una illa de 240 habitatges a la Maquinista. "Ara, amb la perspectiva dels anys, les dècades dels vuitanta i els noranta del segle passat tenen per a mi un interès especial, ja que, independentment de la nostra trajectòria professional, van ser els anys de l’inici de la democràcia a Espanya, quan regnava una gran efervescència creadora i hi havia moltes facilitats per part de les administracions per innovar i construir", deia Amadó.
"Domènech i Amadó van ser pioners a introduir criteris de sostenibilitat i van fer una arquitectura molt respectuosa", diu Muxí. En una fase posterior de la seva trajectòria, Amadó va fundar l'estudi B01 Arquitectes al costat també de Lluís Domènech, Ramon Domènech, Carles Cortadas, Sander Laudy i Laura Pérez. "Va ser una manera d'integrar la gent jove que feia temps que treballava amb ells, van creure que només se'ls podia conèixer com a Domènech Amadó", diu l'autora. A partir d'aleshores van fer obres com l'Hotel Chic & Basic a Amsterdam, el Teatre Municipal de Lloret de Mar i el Teatre Núria Espert a Sant Andreu de la Barca. En paral·lel, va dirigir la revista Nuevo Ambiente als anys 70 i va formar part de la Comissió de Patrimoni Cultural de la Generalitat a mitjans dels 90.
