MERCAT DE L’ART

L’art continua sent un valor refugi?

L’art contemporani de fins als anys 90 agafa el relleu dels grans artistes del segle XX a l’hora de guanyar valor

El mercat de l’art viu un moment “robust”, diu Llucià Homs, gestor cultural i director del simposi anual de galeristes Talking Galleries. Són senyals d’aquesta força els bons resultats anuals que van presentar al febrer les grans cases de subhastes, Christie’s i Sotheby’s, i que els responsables de l’última Arco afirmessin que havia sigut la millor edició de la fira “de la dècada”. Segons les dades de l’informe anual d’Art Basel, fet públic divendres, el mercat torna a créixer per segon any consecutiu, un 6% respecte al 2017. En aquest clima positiu, ¿és una bona idea invertir en art? Després dels anys de la bombolla, ¿l’art continua sent un valor refugi? Ho analitzem a través de tres claus i els testimonis de cinc galeristes i experts. “El mercat de l’art és d’una complexitat extrema”, afirma també Homs.

Revalorització a la llarga

L’art contemporani de la dècada dels 90 es consolida al mercat

Gairebé tots els testimonis coincideixen que l’art sí que pot ser un valor refugi, malgrat que molts d’ells veuen el rendiment econòmic d’una obra com un aspecte col·lateral a col·leccionar sentimentalment i amb saviesa. També desgranen alguns dels condicionants perquè sigui així i els riscos que cal tenir en compte. “Primer hi ha una passió i una estima per l’art, si no la gent no compra, perquè hi ha altres actius on invertir abans que en l’art”, afirma el galerista Jordi Mayoral. Per a Mayoral, són un valor refugi artistes considerats “segurs”, és a dir, representats en els grans museus i objecte d’exposicions, consistents en el mercat internacional -com alguns dels que representa a la seva galeria, que aquest any participarà a la fira que està considerada com la més important del món, Tefaf: Joan Miró, Antoni Tàpies, Antonio Saura, Manolo Millares i Eduardo Chillida-. “Tant un col·leccionista català com un d’americà i un de xinès poden comprar una obra de Miró perquè els agrada i saben que si hi posen els diners el més probable és que preservi el valor i l’augmenti”, explica.

Per a la galerista Violant Porcel, que va dirigir durant més d’una dècada Marlborough Barcelona i ara forma part de l’equip de la galeria berlinesa Esther Schipper, l’atribut de valor refugi es pot fer extensiu a artistes que van més enllà dels grans noms de l’art modern i contemporani: “Els artistes que ara s’han consolidat es revaloritzen, en el cas dels emergents és encara una loteria”, diu Violant Porcel, abans de posar en relleu el bon moment de l’art contemporani: “Cada cop hi ha més col·leccionisme internacional interessat en l’art contemporani, com el xinès i el coreà -explica Porcel-. Abans es fixaven més en l’art clàssic i ara a la Xina s’estan obrint molts museus privats, i estan adquirint molt d’art contemporani, també molt d’art contemporani consolidat que explica la història: el d’artistes sorgits des dels anys 60 fins als 90, que ara tenen un paper rellevant i la seva obra té un sentit en la història de l’art”.

Per a Mayoral, un altre tret dels artistes que són valor refugi és que són valors globals: “La clau està en els artistes que es venen arreu del món; d’aquesta manera les circumstàncies d’un mercat local, com una crisi, no afecten la cotització de l’artista”.

El director de la consultora Artisplus, Joan Francesc Ainaud, és qui té més reticències a la possibilitat que l’art sigui un valor refugi: “L’art, entès com el conjunt de la producció artística, no és una commodity com pot ser l’or. Parlar, doncs, de valor refugi només té sentit en relació amb algunes obres d’art molt concretes, de determinats artistes i, encara, adquirides a un preu raonable”, afirma Ainaud. “Una altra cosa és el top mainstream de l’art contemporani -afegeix-, entès com un mercat financer desregulat i, per tant, susceptible de tota mena de tripijocs”.

Compte amb les modes

Les compres reflexionades  donen més garanties de futur

Una altra de les raons per la qual Ainaud creu que l’art no és un valor refugi és el model: “Cal recordar que el mercat de l’art i, particularment, el de l’art contemporani és un clar exemple del model winner-takes-all. Aquest fet, sumat a l’opacitat de moltes de les operacions i a la desregulació de molts aspectes, sembla poc compatible amb la garantia o seguretat que es pugui demandar a un valor refugi”, critica Ainaud.

Precisament, Llucià Homs i Violant Porcel adverteixen contra l’especulació i les modes: “Les llistes negres de les galeries són reals -adverteix Homs-. Si un col·leccionista aconsegueix comprar obra i un any després la treu a subhasta pel doble, el galerista no n’hi tornarà a vendre cap més”. “Aquesta mena d’operacions no són saludables per al mercat, i les modes es desinflen. El més important és fer compres reflexionades, que l’obra t’agradi i t’intrigui. També que l’artista entri en col·leccions importants i faci exposicions importants. No serà una revalorització d’avui per demà, que no és la que interessa”, explica Porcel. “En un escenari volàtil d’interessos baixos, és lògic que es busquin alternatives”, diu el galerista d’Àngels Barcelona Emilio Álvarez. “A Arco fins i tot vam veure visites de bancs -afegeix-, i n’hi ha que ofereixen serveis especilitzats. Si l’interès creix, és bo per a tots. Tot i així, m’interessa més l’art com a valor cultural, el rendiment de gaudir-ne, compartir-ho i participar en la creativitat del moment”.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és la polarització del mercat: “El mercat està en un moment selectiu. Les grans peces valen molt, i les mitjanes i les petites valen molt poc, s’han devaluat a un gran nivell”, afirma el galerista i antiquari Artur Ramon, que també anirà a Tefaf: “La clau és trobar les peces veritablement bones -afegeix-, que són les que tindran valor, perquè no estan subjectes ni a les modes ni a les especulacions”. Segons les xifres de l’informe d’Art Basel, l’art modern i el contemporani dominen el mercat tant pel que fa al valor de les vendes com pel volum. Mentre que els mestres antics representen només un 7% de les vendes, per a Ramon l’art antic és el camp on té un valor refugi. “Més enllà d’aquests grans artistes que tothom sap, en què el marge de variació és molt petit, hi ha vida en el camp dels mestres antics”, afirma. “El problema d’aquest territori és que necessites tenir cultura visual i uns coneixements -afegeix-, i la gent avui no en té, i aleshores t’has de deixar assessorar bé”.

Com es creen els valors

Cal internacionalitzar el talent i estabilitzar el mercat

També segons les dades d’Art Basel es pot veure que el 2018 Espanya només va significar un 1% del mercat global, en la línia dels anys anteriors. Segons un altre informe, encarregat per la Fundació Art i Mecenatge impulsada per La Caixa, el 2016 la mitjana del preu de les obres d’art adquirides va ser de 5.270 euros, un 63% es va vendre per menys. Per potenciar el valor dels artistes contemporanis i projectar els més joves caldrà aplicar diverses mesures. “Es van crear col·leccions que ara han perdut valor”, diu Artur Ramon, que compara la volatilitat del mercat contemporani amb el valor que ha guanyat al llarg dels anys la col·lecció d’art medieval que Antonio Gallardo va donar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. “Mentre que encara hi ha obres de Tàpies, Miró, Picasso i Barceló al mercat, cada cop és més difícil trobar peces com aquestes. Si en compres, com que cada vegada n’hi haurà menys, cada vegada tindran més valor. A casa nostra és un mercat molt poc desenvolupat, però internacionalment és molt potent”.

Pel que fa a l’art català contemporani, Homs recorda que la cotització de l’obra d’Antoni Tàpies, sobretot la d’entre finals dels anys 50 i els 70, està a l’alça i que, en canvi, la de Miquel Barceló va a la baixa. Però en el fons hi ha una problemàtica més global: “A Catalunya i Espanya el mercat de l’art reflecteix molt clarament l’economia i com es va enfonsar amb la crisi”, diu Homs. Això ha fet que la generació d’artistes que van morir durant els anys de recessió, com Josep Guinovart, de qui Homs és comissari d’una gran exposició als Espais Volart, ha quedat “orfe” del mercat i tampoc no ha rebut el suport que suposen les exposicions de museu.

Artur Ramon lamenta també la “devaluació” que han patit els noms de la pintura catalana anteriors, més enllà de Casas, Rusiñol, Mir, Nonell i Anglada, com Urgell, Meifrèn i Gimeno. “Hem de reflexionar sobre aquest aspecte, perquè ha passat per molts factors. Atribuir-ho només a les subhastes és simplista. També passa perquè hi ha gent jove que està heretant obres i se’n desfan d’una manera a vegades criminal, amb preus que no tenen a veure amb la qualitat de les obres, i això desestabilitza el mercat”.

Igual que va passar durant els anys de bonança amb l’obra, per exemple, de Santiago Rusiñol, la internacionalització és un altre aspecte clau per al futur dels artistes actuals: “El mercat és més saludable com més internacional és un artista. Quan un és més local, el nombre de col·leccionistes que tindrà és més baix”, diu Violant Porcel. En aquest sentit, els artistes més joves sovint fan residències internacionals, un aspecte cabdal per tenir una bona carrera. “Ara els artistes joves ho tenen més fàcil que mai, perquè hi ha internet i la gent parla més idiomes, però tot i així no vol dir que ho aconsegueixin”, explica Homs.

Per a Violant Porcel hi ha un aspecte clau perquè en el futur els artistes catalans cotitizin a nivell internacional: “És molt important que les estructures públiques comencin a pensar més en un treball a llarg termini amb les residències d’artistes. Actualment les beques per anar a l’estranger les donen sobretot entitats privades, és un assignatura pendent. No es tracta de donar diners només per a esdeveniments puntuals que donen visibilitat”, afirma. “El sistema que en realitat és més sostenible ajuda que l’artista es pugui introduir ell mateix en el context internacional i professionalitzar-se a fora”, subratlla. A la llarga això repercuteix en els resultats del mercat a Catalunya. “Una altra assignatura pendent és que els museus d’aquí facin bones exposicions dels artistes més joves”, afegeix Violant Porcel.

Més continguts de