L'eco de Goya en les gitanes d'Isidre Nonell

BarcelonaEl pintor barceloní Isidre Nonell (1872-1911) està considerat el primer artista contracultural de Catalunya, perquè es va desmarcar dels corrents amb els seus característics retrats de gitanes. En comptes de deixar-se portar pel folklorisme dominant, els retrats de Nonell tenen un caràcter profundament humanista i de crítica social. Els col·leccionistes l'hi van fer pagar, i el 1901 la seva primera exposició de pintura a la Sala Parès va ser un fracàs comercial rotund. Tanmateix, una de les crítiques d'aquella exposició recollia com Nonell beu de la tradició de grans pintors com Goya i Rubens.

El diàleg de Nonell amb Goya es recupera fins al 18 de gener amb l'exposició Nonell mirant Goya del Museu Lázaro Galdiano, fruit de l'aliança del museu madrileny amb la prestigiosa Col·lecció Casacuberta Marsans, que hi ha aporta set pintures, entre les quals destaquen dos retrats primerencs de gitanos, Gitana i Bust de gitano, tots dos de 1901. Així, els personatges marginals de Nonell estan cara a cara amb les figures monstruoses de les pintures de Goya L'aquelarre i Les bruixes, que reflecteixen la seva crítica a les supersticions i les tradicions que llasten el desenvolupament de les persones. "Tant l’obra de Nonell com la de Goya donen testimoni d’una consciència crítica davant la hipocresia social: tots dos posseeixen una concepció moral i ètica de l’art basada en la idea que la missió de la pintura no és únicament la d’embellir la realitat, sinó també la de donar forma visible al sofriment humà i a la solitud moderna", afirma Begoña Torres González, la directora del Museu Lázaro Galdiano i la comissària de la mostra juntament amb la conservadora de col·leccions Nadia Hernández. "Tots dos artistes entenen la pintura com una forma de resistència estètica davant la indiferència, i això es reflecteix en la voluntat de representar allò que els altres no s’atreveixen o no volen veure", subratlla Torres. Per a Hernández, la dignitat és una de les claus dels retrats de Nonell, tot i que avui la relació que va establir amb les gitanes pot resultar problemàtica: “Nonell va crear un univers pictòric protagonitzat per personatges desarrelats i marginals als quals va dotar d’una gran dignitat i bellesa, oferint-ne la representació a la mateixa societat que els rebutjava”.

L'impacte de la mort de Consuelo Jiménez

Nonell mirant Goya és la primera presentació de la Col·lecció Casacuberta Marsans a Madrid i la primera exposició de Nonell a la ciutat en més de vint anys. Entre les obres de Nonell hi ha també Malenconia (1903), de la seva segona exposició a Barcelona;  Bust de gitana (1904), un oli sobre taula experimental que crida l'atenció perquè Nonell no hi va aplicar la preparació tradicional. Pel que fa a les posteriors Gitana i Angustias, són més coloristes i lluminosos. Els crítics els situen en moment de transició influenciat pel Noucentisme. “Potser aquesta evolució es pot relacionar amb la mort, l’any 1905, de la seva model preferida, la gitana Consuelo Jiménez, amb qui havia mantingut una relació sentimental i que va morir en ensorrar-se la barraca on vivia”, afegeix Hernández.

A la mostra també hi ha dibuixos de Nonell, com Captaires i Vetlla o Chapelle ardente d’un crétin, marcats pels mesos que l'artista va passar a la Vall de Boí el 1896, on va trobar-se amb una comunitat dels aleshores anomenats cretins, és a dir, persones afectades de goll i amb greus malformacions físiques i trastorns psíquics. "Va ser un fet transcendent en la seva trajectòria vital –explica Hernández–. El contacte amb la misèria i la degeneració va activar un interès pel submon de la marginalitat que acabaria vertebrant tota la seva creació".

Tradicionalment, aquests dibuixos han rebut el nom de "fregits" pel seu acabat "oliós", apunta Hernández. Segons la llegenda, estaven passats per dins oli bullent. No era així: el procediment que es va inventar Nonell incloïa tècniques tradicionals com el carbonet, el pastel, la vaporització de tintes i un acabat final amb resines.