Cultura 02/04/2021

Isidre Nonell, el primer pintor contracultural

Es publica el catàleg de l'exposició que havia de fer el MNAC però que es va suspendre a causa de la pandèmia

5 min
Isidre Nonell amb dues dones gitanes al seu taller

BarcelonaLa renovació l'any 2014 de la col·lecció d'art dels segles XIX i XX del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) va ser un gran revulsiu per a la institució: van sortir a la llum artistes desconeguts pel gran públic, i uns altres de coneguts, com el pintor barceloní Isidre Nonell (1872-1911), van guanyar encara més pes. Nonell és un artista "troncal" de la col·lecció, com diu Francesc Quílez, conservador en cap del gabinet de dibuixos i gravats del MNAC, però sovint ha quedat eclipsat darrere de pintors més amables com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, tot i que el museu conserva 150 dibuixos seus i unes 50 pintures.

"És un artista difícil, contracultural, va a contracorrent pels temes que conrea; no té l'aspecte de la bellesa amable i sensual que va tenir Ramon Casas", diu Quílez, que juntament amb un dels conservadors d'art modern, Eduard Vallès, també és el comissari d'una gran exposició sobre Nonell que va quedar avortada per la pandèmia però de la qual sí que se n'ha publicat el catàleg: Nonell. Visions des dels marges. Com que el museu va dedicar una mostra canònica a Nonell fa uns vint anys, Quílez i Vallès es van poder permetre plantejar noves lectures del seu llegat i posar en relleu la seva modernitat. "A Nonell se'l situa dins el Modernisme, però la seva obra és una reacció al vessant esteticista del Modernisme, i això fa que quedi fora dels paràmetres i els gustos de l'època, i ell n'era perfectament conscient, és important dir-ho", adverteix Vallès.

"Isidre Nonell no tenia una estratègia com a pintor, sinó simplement perseverava en el que pintava: el que li agradava i li importava –explica Quílez–. Vivia apartat de la idea del triomf social, del reconeixement i del prestigi. Nonell s'estimava la seva professió, i era auster, perseverant i sobretot tossut". Ara Nonell és un nom essencial del cànon de la pintura catalana, però en el seu moment li va costar molt ser reconegut. En aquest sentit, no va ingressar una obra seva a les col·leccions públiques catalanes fins al 1910, la pintura Rumiant, gràcies al fet que la van comprar un grup d'artistes i col·leccionistes entre els quals hi havia Ramon Casas, Francesc Pujols, Lluís Plandiura i Miquel Utrillo. "Durant molts anys va viure de la família, que tenia una fàbrica de sopes, i va vendre molt poc –diu Eduard Vallès–. Va tenir un cert èxit, el seu talent va ser molt reconegut i va anar venent, però no va ser un artista que professionalment es guanyés la vida de manera regular, i això el turmentava".

Malgrat tot, Nonell sí que va tenir un gran èxit en una exposició a Faianç Català, on va vendre trenta pintures, entre les quals hi havia precisament Rumiant. La seva obra aixecava posicions extremes: mentre que Carles Casagemas l'admirava, Jaume Sabartés, el secretari de Picasso, era un dels seus principals detractors. "Picasso hauria estat un epígon de Nonell si hagués ensenyat les seves dones de l'època blava a Barcelona, encara que el llenguatge de Picasso en aquell moment era molt més simbolista i edulcorat", diu Vallès.

'Rumiant', d'Isidre Nonell
'Repòs', d'Isidre Nonell

Isidre Nonell no va fer concessions i va suportar els "fracassos tremends", com diu Vallès, que van ser les seves exposicions a la Sala Parés el 1902 i el 1903. Com explica Quílez, no estava inscrit en una tradició dins la pintura catalana, però sí que formava part, com recull el catàleg de l'exposició, d'una tradició d'artistes com Josep Ribera, Diego Velázquez, Francisco de Goya i Honoré Daumier. La mostra prevista al MNAC havia d'incloure obres de tots ells i d'altres artistes com Marià Fortuny i Hermen Anglada Camarasa, i també havia de servir per revelar les caricatures i autoretrats que Nonell feia al dors de les seves obres.

"Les seves gitanes anaven absolutament en contra de la visió folklòrica clàssica. Pintava unes figures que són uns grans blocs monolítics, dones ajagudes amb grans mantons", diu Vallès. "Quan va exposar els seus cretins a París el 1897, les primeres crítiques el van considerar un Goya modernisé –afegeix Quílez–. Tota aquesta visió sarcàstica, grotesca i irònica que forma part de com Goya entenia la relació artística està molt present en Nonell". Però sobretot va ser un artista que va assimilar la tradició i el que veia al seu entorn amb vocació de ser modern. "Va fer de frontissa entre la tradició clàssica i un avançat al temps, i va prefigurar molts aspectes de l'artista modern. Nonell és un autèntic modern –subratlla Vallès– i un gran renovador dels registres visuals de l'art català del canvi de segle perquè va abordar temes que eren coneguts, com el món dels gitanos i el miserabilisme, amb un llenguatge nou per a l'època, desvestit de tot folklorisme". El seu interès pels més desafavorits neix arran d'un viatge que va fer a Boí, abans del qual feia un naturalisme en la línia de Santiago Rusiñol.

Un artista català en l'escena internacional

Un dels objectius principals de l'exposició del MNAC era internacionalitzar la seva obra. Com diuen Quílez i Vallès, Nonell és un dels pocs artistes catalans que aguanta les comparacions amb altres artistes de la seva època en l'escena internacional. "Surt reforçat en aquesta comparació i trenca amb el tòpic historiogràfic francès que moltes vegades ha considerat Nonell un mala còpia de Daumier; era un artista original que exerceix una clara influència en els artistes del seu temps com Carles Casagemas, Joaquim Mir i Ricard Canals". També des d'una òptica contemporània hi ha en l'obra de Nonell el dilema moral de fer servir la pobresa com una font per produir plaer estètic. "A finals del segle XIX hi ha moltes exposicions on el tema de la misèria, la pobresa i la caritat es mostraven des d'un punt de vista edulcorat, molt esteticista; tenien molt èxit i des del punt de vista social no hi havia aquestes valoracions que podem fem ara –diu Vallès–. Crec que Nonell fins i tot va dotar d'una certa dignitat les seves gitanes, en el sentit que va reaccionar contra la visió folklorista i anecdotista imperant d'aquestes gitanes i de la pobresa en general, i va aplicar mirada una mica més objectiva. Va adoptar una mirada molt neutra, no feia valoracions morals". "La seva obra va provocar un rebuig radical, se'l va considerar un provocador perquè creien que usurpava el gènere del retrat a la burgesia", diu Quílez.

'Cretina de Boí', d'Isidre Nonell
'Parella de gitanos', d'Isidre Nonell

Isidre Nonell també va ser un artista innovador en les qüestions tècniques, com s'ha pogut veure gràcies als estudis d'obres que es van fer a l'àrea de conservació amb motiu de l'exposició. "Va ser un artista molt versàtil i molt capaç d'afrontar qualsevol tècnica, i tenia un caràcter experimental; va experimentar sempre amb les obres", diu Quílez. "Revertia l'ús dels materials com si fos un alquimista, tenia una gran capacitat d'experimentar i en aquest sentit era un autèntic modern. Hi ha obres que semblen aquarel·les però que en realitat són pintura diluïda grassa", explica Vallès.

stats