Joan Miró als Estats Units: del rebuig a la fascinació

BarcelonaJoan Miró (1893-1983) no va adormir-se mai als llorers. En cada etapa de la seva trajectòria va entossudir-se per mantenir el nivell i continuar sent un artista rellevant. Els artistes nord-americans de la següent generació hi van jugar un paper clau, tal com es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona a partir d'aquest divendres en la gran exposició Joan Miró i els Estats Units. Miró va trobar un esperó creatiu en artistes com Jackson Pollock, Lee Krasner, Mark Rothko, Louise Bourgeois i Louise Nevelson, i, al mateix temps, els va contagiar la seva força. Pollock va dir el 1944 que els dos artistes que més admirava eren Miró i Picasso. 25 anys més tard, el mateix Miró va assegurar que el que realment l'havia inspirat era "la pintura nord-americana".

"Aquesta exposició és una continuació de l'exploració de la figura de Joan Miró en el panorama artístic del segle XX que vam fer amb exposicions anteriors com Paul Klee i els secrets de la natura, Miró-Picasso i Miró Matisse. Més enllà de les imatges", afirma Marko Daniel, el director de la Fundació Joan Miró i comissari de l'exposició juntament amb Matthew Gale i Dolors Rodríguez Roig. Per part de la coorganitzadora The Phillips Collection de Washington, la comissària és Elsa Smithgall.

"Per a Miró, els Estats Units eren un país i un context cultural que representava possibilitats, llibertat, democràcia i esperança, valors que avui necessitem més que mai", subratlla Daniel. "La conversa va ser artística, perquè Miró no va aprendre anglès i els artistes no parlaven ni català ni castellà, així que aquesta conversa va ser encara més pura", diu Gale. "Però l’apreciació de Miró de l’energia i la vitalitat de l’art americà no es limitava als períodes de les seves visites, tot i que és en aquestes bases que ens hem centrat —explica Gale—. Estava subscrit a la revista Life i a diverses publicacions d’art, entre les quals Art News, la revista més important de l’època, per mantenir-se en contacte amb l’escena artística de Nova York. I al llarg de la dècada de 1950, l’art dels Estats Units arribava regularment a Europa, ja fos a través de la Biennal de Venècia o de les exposicions itinerants organitzades especialment pel MoMA, com ara The new american painting, que va recórrer Europa entre 1958 i 1959. Sabem, a més, que Miró va assistir a la inauguració de la versió d’aquesta mostra quan va arribar a Nova York el 1959".

Tal com diu Daniel, després de la Guerra Civil Miró "va establir relacions amb artistes, galeristes, col·leccionistes, arquitectes, escriptors, músics i col·leccionistes als Estats Units, amb els quals va compartir ideals, amistat i una visió oberta i experimental de l'art". Així, l'exposició "no només traça un itinerari artístic, sinó també un mapa de complicitats i intercanvis que van contribuir a situar l'obra de Joan Miró en un context veritablement global". "Quan Miró va als Estats Units i entra en diàleg amb tots aquests artistes, hi ha una relació amb ells que és molt important", afegeix Daniel.

Un art original

La mostra, que és un dels plats forts de la celebració del 50è aniversari de la Fundació Joan Miró, inclou unes 138 obres, de Miró i de 49 artistes nord-americans, 19 dels quals són dones. "Les artistes les hem triat a partir de Miró, ell és l'eix vertebrador", explica Rodríguez Roig. Destaquen figures com Helen Frankenthaler, Arshile Gorky, Alexander Calder i Alice Trumbull Mason. L'artista Barnett Newman va dir de Miró el 1945 que marcava l'inici d'un nou moviment artístic i que era "el creador d'un nou idioma, el pioner d'un nou camp que canviarà el rostre de l'art durant molts anys". Dos anys després, el crític Clement Greenberg considerava "inadmissible" que "qualsevol nova pintura que avanci les fronteres de l'art històricament es pugui mesurar menys amb Miró que amb Matisse i Picasso". Així mateix, Sam Francis va dedicar dues litografies a Miró, i Robert Motherwell va assegurar que de Miró li agradava "tot". "L'art de Miró és tan original que ens colpeja immediatament fins al més profund", va reblar Motherwell.

Però l'entrada de l'art de Miró als Estats Units no va ser fàcil: quan s'hi van exposar les primeres pintures a mitjans dels anys 20, el públic nord-americà no estava preparat per a aquella radicalitat forjada al París dels surrealistes. De fet, La caiguda, Pintura i Pintura (Fratellini), ara exposades a la primera sala de la mostra, van suscitar rebuig. "Va deixar el públic en estat de xoc", matisa Gale. Però en qüestió de pocs anys la situació va canviar: el MoMA li va començar a comprar obra el 1928, i el 1929 un crític novaiorquès va qualificar Miró com "l'última sensació entre els elements més joves de París".

Uns anys després, el marxant Pierre Matisse, fill d'Henri Matisse, va organitzar la primera exposició individual de Miró a Nova York. Però Miró no va viatjar als Estats Units fins al 1947, amb motiu del mural que va fer per a l'hotel Terrace Plaza a Cincinnati. El MoMa de Nova York li havia dedicat la primera retrospectiva el 1941, simultàniament amb una altra de Salvador Dalí, però Miró no la va anar a veure. Aleshores Dalí i Miró ja eren com la nit i el dia: exiliat als Estats Units, Dalí hi va desplegar tot el seu potencial provocador i publicitari, mentre que Miró es va mantenir fidel als col·legues surrealistes d'arreu d'Europa que es van exiliar als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. En total, Miró va fer set viatges als Estats Units entre el 1947 i el 1968.

L'ajuda dels amics

El recorregut de l'exposició està organitzat cronològicament en una quinzena de sales. Després dels temptejos inicials amb el públic nord-americà, els comissaris posen en relleu la importància que van tenir Alexander Calder i l'arquitecte Josep Lluís Sert en l'aventura americana de Miró, que considerava Calder com un "germà" i amb qui tenia el costum d'intercanviar-se obres, com és el cas de Polígons negres, de Calder.

Les relacions entre tots tres són apassionants. Sert va encarregar a Calder la Font de mercuri per al pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937, i Calder el va acollir quan es va exiliar. Miró i Calder s'havien conegut el 1928 a París, i quan Miró i Pilar Juncosa van anar als Estats Units, Calder els va anar a buscar a l'aeroport. Sert va encarregar a Miró dos murals per a la Universitat Harvard i un tercer per a casa seva, i Miró va encarregar a Sert el disseny del seu taller mallorquí i de la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Com es pot veure en les dues sales següents, un dels moments clau de la presència de Miró als Estats Units va ser el pas pel taller de gravat Atelier 17 de Nova York, on va treballar durant mesos en el mural de Cincinnati envoltat d'artistes entre els quals hi havia Louise Bourgeois, de qui es pot veure els innovadors Personatges, i la també escultora Louise Nevelson. Miró i Bourgeois s'havien conegut a París el 1937, i, segons Gale, Miró va respondre als Personatges de Bougeois amb Les tres majestats.

L'impacte de les 'Constel·lacions'

Un altre moment clau de Joan Miró i els Estats Units, que estarà oberta fins al 22 de febrer, és l'impacte que va tenir l'exposició de la sèrie de les Constel·lacions el 1945, considerada una de les primeres obres d'una Europa marcada per la guerra que es podien veure als Estats Units. Una de les obres clau d'aquesta sala és Natura morta del sabatot, considerada el Guernica de Joan Miró. Ell mateix la considerava la seva peça "cabdal" i va pertànyer a una de les artistes exposades, la pintora Peter Miller. Ara pertany al MoMA de Nova York, que l'ha prestat excepcionalment, i es pot veure al costat d'una pintura quatre anys posterior de Gorky soprenentment semblant, Jardí a Sochi. Un altre atractius d'aquest àmbit és que s'exposen les reproduccions de totes les Constel·lacions de manera que es poden veure, com volia el mateix Miró, les inscripcions i dibuixos que va fer-hi al revers de casdacuna d'elles.

D'una altra banda, Lee Krasner parlava les constel·lacions de Miró com a "petits miracles" i ara la constel·lació Dona i ocells, es pot veure entre un dels seus quadres amb "petites imatges" i un altre de Pollock. Però l'esclat de Krasner en l'exposició es produeix una mica més endavant amb la pintura de gran format Les estacions, que el Whitney de Nova York ha prestat per primera vegada.

Més endavant, la pintura El sol vermell (1948), amb uns característics degotejos de pintura al centre, revela com Miró estava al cas del que feien Jackson Pollock i altres artistes pròxims. Així, vint anys després, la pintura Maig 1968 va reinventar "entre el signe i el fons", com diuen els comissaris, en la línia dels camps de color d'artistes com Rothko i Helen Frankenthaler. "Dieu que he influït en una generació de pintors més joves. Potser sí, però també és cert que he estat molt influït pel meu propi període", havia dit el mateix Miró el 1961.

Els encàrrecs públics

Els projectes per a monuments obren el tram final de la mostra, que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA i la col·laboració de l'Institut Ramon Llull, Acció Cultural Espanyola, Abertis i Puig. En aquest àmbit els comissaris recorden que les feines d'ampliació de l'escultura monumental Personatge i ocell van durar cinc anys i que el 1965 Miró va viatjar a Chicago per treballar en un encàrrec del qual només n'ha quedat el model de bronze Lluna, sol i una estrella al Pati Nord de la Fundació Joan Miró.

Per acabar, es pot veure el treball preparatori que Miró va fer per al World Trade Center, que va ser una de les víctimes artístiques dels atemptats de l'11-S. Després de Barcelona, l'exposició es podrà veure a The Phillips Collection de Washington del 21 de març al 5 de juliol del 2026.