Joan Miró i Pablo Picasso: un compromís profund que no era de cara a la galeria

BarcelonaPer a Pablo Picasso l’art tenia un poder transformador. Ho va explicar ell mateix quan es va afiliar al Partit Comunista l'any 1944: “La meva adhesió és la conseqüència lògica de tota la meva vida, de tota la meva obra”, va dir Picasso “Em fa sentir orgullós dir que mai he considerat la pintura com un art per al simple esbarjo, com una distracció; he volgut, mitjançant el dibuix i el color, com que aquestes eren les meves armes, anar sempre més enllà en el coneixement del món i dels homes, perquè aquest coneixement ens alliberi cada dia una mica a tots”, deia l’artista malagueny. Així mateix, assegurava que havia lluitat sempre “com un vertader revolucionari”. 

La consciència política de Pablo Picasso es remunta a quan era un adolescent i va entrar en contacte amb les idees anarquistes quan sovintejava Els Quatre Gats. Més endavant, durant la República, es va convertir en una icona de l’esquerra quan va ser nomenat el director honorífic del Museu del Prado i, sobretot, amb el Guernica, que va ser el pòster imprescindible a totes les cases dels militants antifranquistes. També ho va ser Joan Miró, primer amb el conegut gravat d’Aidez l’Espagne, fruit del disseny d’un segell que no va tirar endavant. Aquest gravat el va fer durant els preparatius de la peça essencial que va ser el mural gegant Pagès català en revolta (El segador), que va conviure amb el Guernica al pavelló de la República a l’Exposició Universal de París del 1937. El text que hi ha a la part inferior és molt eloqüent del posicionament polític de Miró: “En la lluita actual, veig del costat feixista les forces obsoletes, i de l’altra banda el poble del qual els immensos recursos creadors donarà a Espanya un impuls que enlluernarà el món”.

Miró també va explicar el seu difícil retorn a Espanya després de la Guerra Civil, primer a Palma el 1940 i dos anys després a Barcelona, sempre clandestinament, com una mostra de compromís: “Sempre m’he mantingut en la idea que calia quedar-se damunt la terra catalana. He sentit la tragèdia dels amics que no havien tornat a Espanya, que eren a l’exili”, va dir Miró. Assegurava que Picasso, que va ser per a ell un referent també cívic i havia decidit quedar-se a l'exili, mai li havia retret la seva decisió. “Mai no me’n va dir res. Parlàvem tothora del meu país. Tenia una memòria enorme, es recordava d’un munt de coses. Gairebé sempre em parlava en català, rarament en francès. I em sembla que m’envejava”, va explicar Miró. 

El fet que Picasso es quedés a França li va permetre dir el que volgués, i el seu compromís va anar més enllà de la causa republicana, i va denunciar altres guerres com la de Corea i la de l’Algèria. “I encara que ell no va participar de la Resistència, Picasso estava envoltat d’amics que sí que van fer-ho”, afirma Elena Llorens, conservadora del Museu Picasso i una de les quatre comissàries de l’exposició Miró-Picasso. “El compromís de Miró va ser sempre fort i molt clar”, afirma Teresa Montaner, cap de col·leccions i responsable de l’Arxiu de la Fundació Joan Miró i una altra de les comissàries. És veritat que Picasso és més conegut perquè va fer aquestes icones i que a Miró potser costa més llegir-lo perquè no és figuratiu. “El compromís de Miró hi és, com quan diu que s’identifica amb la vida reclosa de Puig Antich i que no pot acabar el tríptic L’esperança del condemnat a mort fins després de sentir la notícia de la seva mort”, subratlla Montaner. En una entrevista on va parlar de Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari (1968), Miró també va parlar de la vida com un “fil que algú pot tallar sense cap mena d’objecció”, com diu Montaner. I dos anys després, Miró va participar amb absoluta convicció en la tancada d’intel·lectuals de Montserrat.

L'ajuda discreta i el colom de la pau

La història del compromís polític de Pablo Picasso i Joan Miró és encara més apassionant si s'observa tot l'ajut que van subministrar discretament, sense vantar-se’n. “Ni Picasso ni Miró van fer bandera, ni es van penjar medalles pel que van fer”, diu Llorens. “Ho sabem a través de la correspondència, dels agraïments”, afegeix. Picasso i Miró van ajudar a treure nombrosos artistes de camps de concentració com el d’Argelers, i un cop arribaven a París molts anaven a trucar a la porta de Picasso per demanar-li ajuda, fos econòmica, material, recomanacions o contactes. Per exemple, Picasso va ajudar l’artista Has Hartung perquè era el marit de la filla de l’escultor Juli González, que va morir el 1942. Econòmicament, a finals del 1938, va donar 100.000 francs al Comitè Nacional d’Ajuda a Espanya i 300.000 més al començament del 1939, i també va ser nomenat president d’aquest comitè. I tot això abans de la creació de la litografia d’un colom que és un símbol de la pau volant damunt un fons sinistre amb què va guanyar el premi de litografia Pennell Memorial Medal de la Philadelphia Academy of Fine Arts el 1949, i del cartell per al Congrès Mondial des Partisans de la Paix que va fer aquell mateix any.

Gràcies a la correspondència amb Joan Prats s’ha pogut saber que Joan Miró va donar obres al Comitè de Propaganda de la Generalitat, i l’exposició inclou un esbós d’un cartell per al Centrale Sanitaire Internationale. També se sap que finals dels anys 40 va enviar una aiguada a Francesc Trabal per ajudar els exiliats a Sud-amèrica.