PATRIMONI CULTURAL: CASTELLS

Visita al castell de Concabella: el barber que no va suportar el dret de cuixa

Al castell de Concabella hi coneixereu la llegenda del barber ofès i us retrobareu amb l’escriptor Manuel de Pedrolo

Fa molts anys que no vaig al barber, i crec que vaig raonablement polit, també pel que fa als cabells. No freqüento el barber no pas perquè el temi sinó perquè la meva dona té traça per tallar els cabells. ¿En altres èpoques anar al barber podia ser temut? Potser sí. Ho posa de manifest el magnífic musical Sweeny Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. A Catalunya, concretament a Concabella (Segarra), també va passar -diuen- una història terrible en què un barber va anar més enllà de les seves funcions. Me l’explica la concabellenca Dolors Pont: “El barber de Concabella va enfurismar-se amb el senyor feudal, el del castell, per haver fet ús del dret de cuixa o dret de la primera nit: la dona del barber va haver de passar per la pedra. Doncs bé, el barber va esperar el moment d’afaitar el noble per venjar-se’n i el va degollar. La senyora del castell, en veure’s viuda i desconsolada, va manar capturar el barber, empresonar-lo i decapitar-lo. El seu cap va ser col·locat dins d’aquesta gàbia que veus aquí dalt, que havia fet penjar en aquesta torre del castell. Aquesta història ha anat passant de generació en generació”. “Però és real?”, li pregunto. “Cal situar-la en l’època de la Guerra dels Remences, la revolta pagesa que va sacsejar el sistema senyorial i que va enfrontar pagesos contra senyors”, em respon.

De fet, no hi ha traces que posin de manifest que l’anomenat dret de cuixa fos practicat a l’Edat Mitjana. També obrers de les colònies tèxtils catalanes acusaven els patrons d’abusar de les seves dones i filles. Però encara que succeís en alguns llocs, no hi ha empremtes que ho demostrin. El dret de cuixa forma part de l’imaginari de molts indrets, i algunes obres literàries l’han fet real.

Som al costat de la torre principal del castell de Concabella, just sota la petita gàbia de ferro on suposadament es va posar el cap del barber. “A veure, la gàbia sempre ha estat aquí?”, pregunto. “Fa pocs anys que hi és, però el ferro que la subjecta diuen que és l’original -em respon-. La meva besàvia em deia que sempre l’havia vist”, remarca Dolors Pont, guia del castell de Concabella.

La Dolors viu just davant del castell, on treballa (té, doncs, un doble privilegi). Quin luxe quan una feina agradable et permet sortir un minut abans de casa. Em du per tots els racons del monument. Trobo que un dels millors és la sala des d’on es veu l’interior de la torre principal, on hi ha unes troneres molt grans -jo hi cabria!

“Aquí va venir el Carles Capdevila a fer una conferència i ho va petar! És el dia que he vist més gent a la sala d’actes!”, recorda la Dolors. També va haver-hi una multitud -per circumstàncies ben diferents- durant la Guerra Civil. “L’any 1938 el poble de Concabella es va convertir en base d’un camp de treball, i el castell i altres edificis del poble van acollir un miler de presos portats de la Model de Barcelona per fer les obres de fortificació de la rereguarda, amb l’objectiu d’aturar l’exèrcit de Franco”, explica la Dolors. Fins i tot van ocupar l’església del poble. Val molt la pena visitar-la, l’església de Sant Salvador, romànica. Per anar-hi passareu per la Calle de Arriba, d’acord amb el rètol que hi ha. Hi trobareu signes de tots els temps, a Concabella.

L’Espai Manuel de Pedrolo

Som ara a l’Espai Pedrolo, situat a la planta noble del castell. Una jove parella se’ns acosta. Ens diuen que són del País Basc, i ens pregunten sobre Manuel de Pedrolo. No n’havien sentit a parlar mai. La Dolors els en fa cinc cèntims. Els diu que Mecanoscrit del segon origen és el llibre més venut de la literatura catalana i que Pedrolo és l’autor més censurat de les lletres catalanes, pel seu compromís amb el país i la llengua. Els explica que Pedrolo va néixer en un castell, prop d’aquí, dins del mateix municipi dels Plans de Sió. Això jo ho desconeixia. “Sí, el castell de l’Aranyó”, afegeix.

Mentre sentim com a banda sonora el teclejar d’una màquina d’escriure, em crida l’atenció veure, en un racó de la sala plena d’elements de l’univers Pedrolo, una doble latrina. ¿Aquí anaven al lavabo de dos en dos? Miro pels forats de forma rodona. El cotxe! Just a sota hi veig el meu cotxe, blanc com la llet, aparcat. Sort que la latrina ara no es fa servir. Pugem dalt de tot de la torre, on oneja la bandera independentista; és nova, sembla acabada de col·locar. Aquí els sentits que es despleguen són sobretot la vista -ens envolten grans extensions de camps- i l’oïda -la banda sonora és una altra: formada per la piuladissa d’ocells i algun lladruc.

Entrem en una sala amb arcades, on hi ha una màquina d’autoservei de begudes. És el bar del poble. A Concabella ara no hi ha cap bar ni botiga. “La meva mare tenia la botiga de queviures, Cal Canosa, que fa poc va tancar les portes. Hi venia una mica de tot, inclosos productes de parafarmàcia, espardenyes envetades...”, explica la Dolors. “Era la típica botiga dels descuits, oberta els 365 dies de l’any, fins i tot el dia de Nadal venien a buscar torrons els que s’havien quedat sense; trucaven quan estàvem dinant, o a les onze de la nit, i deien: «M’he deixat el paquet d’arròs, de cafè, de tabac...» Però, esclar, Guissona, on hi ha de tot, és a tocar. Qui més ho troba a faltar és la gent més gran que no condueix”.

M’acosto a la màquina d’autoservei, per veure què ofereix. Les ampolles d’aigua, a mig euro. Aquí em sembla que ningú busca negoci.

Una torre segueix en mans privades

El castell de Concabella té el seu origen en una torre de guaita del segle XI, quan s’hi instal·len els Concha Bella, cavallers repobladors del Segrià i les Garrigues que formaven part del seguici del comte d’Urgell. A mitjan segle XV, passa a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona). Al XVI s’hi instal·len els Erill, un poderós llinatge de procedència pallaresa: el transformen en un gran palau renaixentista. Finalment, a mitjan segle XIX, és comprat pels veïns del poble i passa a ser propietat comunal. “Però la gent no el podia mantenir, i fins i tot venien a buscar pedres per a les seves cases; es van vendre dues torres, convertides en habitatges particulars. Una va ser recomprada fa poc per l’Ajuntament. L’altra, octogonal, està encara en mans privades”, explica Dolors Pont. Dins del castell hi havia hagut l’escola del poble.

Més continguts de