Barcelona, Londres, Terenci i el Sir Alfred Hitchcock Hotel
"Els anys aixafen la vida i, amb el pes de la realitat, els somnis i els refugis de sempre esdevenen més necessaris que mai mentre caminem cap al no-res"
LondresLa mitomania és una malaltia que s’agreuja amb l’edat. Els anys aixafen la vida i, amb el pes de la realitat, els somnis i els refugis de sempre esdevenen més necessaris que mai mentre caminem cap al no-res. El cinema -els passejos per l’amor i la mort, com diria John Huston, o tots aquells diàlegs que voldria poder repetir sense ser titllat de masclista- pot ser una de salvació en època d’inestabilitat. Millor estratègia de supervivència que el Boy scout handbook.
“Recordo cada detall. Els alemanys vestien de gris. Tu de blau” (Hum-phrey Bogart evocant la seva última trobada a París amb Ingrid Bergman a Casablanca ).
“D’acord, maca, llavors corre i no paris de córrer. Compra un bitllet d’autobús i eclipsa’t. Canvia de nom. Tenyeix-te el cabell, desapareix. I llavors potser… potser et desfaràs de mi” (Paul Newman a Joanne Woodward a El llarg i càlid estiu ).
“Eixuga’t les llàgrimes, maca, i trepitja fort!” (Cary Grant a Ingrid Bergman a Encadenats ).
“Mai faig l’amor amb l’estómac buit” (Eva Marie Saint a Cary Grant a Perseguit per la mort, paraules censurades en el doblatge final de la versió original que van quedar en “Mai parlo d’amor amb l’estómac buit”).
Quan tot desapareix, el cinema pot ser una armilla salvavides. Terenci Moix ho va escriure així: “Los amores mueren, los afectos traicionan, la propia obra envejece. Solo el cine se queda y manda ” ( El peso de la paja. Memorias I. El cine de los sábados ). Idees semblants a les de Guillermo Cabrera Infante a La Habana para un infante difunto o Puro humo.
Em vaig adonar que Barcelona i Londres no són tan diferents ni estan tan allunyades no només el dia que vaig descobrir que cada any, de mitjana, plouen més litres a la meva ciutat natal que a la d’adopció, sinó també, sobretot, quan vaig descobrir l’existència del Sir Alfred Hitchcock Hotel a tocar de casa.
L’atzar i els prohibitius preus de Chelsea i Hampstead Heath ens van dur el 2001 a viure a Waltham Forest, districte on hi ha Leytonstone, el barri en què va néixer Hitchcock el 13 d’agost del 1899, al 517 de High Road Leytonstone. La casa va desaparèixer i en el seu lloc hi ha una trista benzinera. Però com a homenatge al geni, o reclam publicitari, no gaire lluny un empresari de la restauració va obrir fa dècades l’hotel de què els parlava. És a un extrem de l’anomenat bosc d’Epping, al número 147 de Whipps Cross Road.
A l’estiu, el bosc és un indret agradable. I pot ser l’inici de la ruta Hitchcock per la ciutat, recorregut que pot anar fins a Kensington, on el director va viure entre el 1926 i el 1939, any en què va marxar als Estats Units, o al decorat real del final de L’home que sabia massa, el Royal Albert Hall, on d’aquí uns dies acabaré la col·lecció de postals.
Si s’hi perden mai, a Epping, que no sigui un plujós capvespre de tardor o d’hivern. En el moment equivocat del dia i de l’any, amb el cel ennegrint-se decididament o ja fosc, els arbres esdevenen gegants. Des de la carretera és molt fàcil trobar-ne l’entrada. Sortir-ne ja pot ser una altra història. Un gir equivocat o un dubte i, de sobte, el sotabosc comença a créixer més alt i aviat sents el xipolleig dels teus peus a dins del fang. Que passin guineus al voltant és el més habitual.
Però, si la sort els acompanya, una drecera pot abocar-los al Sir Alfred Hitchcock Hotel. Pensen en Psicosi? El motel de Norman Bates i l’edifici de totxo vermell de l’hotel londinenc no tenen res a veure. Calma, doncs! Tampoc les dutxes de les habitacions, austeres però sense forats a les parets. Si més no, que se’n tingui notícia.
Hi he anat alguna vegada, a fer una cervesa al pub de l’establiment. Acollidor. Ple de memorabilia de Hitchcock però de botiga de complements, res de col·leccionista. Amb tot, em recorda els meus cinemes de Barcelona, aquells que en dèiem de repertori, plens de fotografies dels mites dels dissabtes. Parlo de l’Spring, del Loreto, del Maragall, del Verdi abans que fossin els Verdi o del Delicias, a la Travessera de Gràcia, on anava de franc perquè el pare coneixia un acomodador que li regalava entrades.
El juliol de l’any passat, la secta Hitchcock de Londres va organitzar unes projeccions a l’aire lliure al cementiri de l’església de St. John, a Leytonstone, relativament a la vora de l’hotel. Hi van projectar Rebecca i Notorious ( Encadenats ). Aquest any també ho han fet, a la nit. No hi vaig anar ni llavors ni ara. Per a mi, el cinema del dissabte és una sala fosca, amb grinyol de fusta de butaques atrotinades. D’esperits i de morts, en tinc prou amb els de Manderley, que són els mateixos que els dels meus cinemes de Barcelona, els refugis de sempre.
