Bells & Spells
Teatre Municipal de Girona. 11 d'octubre
En una escena contemporània en la qual la tecnologia s’ha infiltrat fins a convertir-se en un element dramatúrgic més, tot sovint preponderant, és un plaer acostar-se a una proposta tan artesanal i màgica com la que presenten Victoria Thierrée Chaplin i Aurélia Thierrée. La màgia de Bells & Spells, com a L’oratorio d’Aurélia (Temporada Alta 2008) i Murmures des murs (Temporada Alta 2011), neix de la imaginació que transforma l’espai i els objectes d’un món que no és aquest, on es donen la mà la fantasia, el surrealisme i una certa ingenuïtat.
Aquella noia que volava per sobre la platea del Teatre Victòria fa més de trenta anys amb el Circ Imaginaire dels seus pares (Jean Baptiste Thierrée i Victoria Chaplin) és ara una dona cleptòmana amb un pentinat, un vestuari, uns aires i unes maneres que ens recorden Edna Purviance, partenaire de Charlot en una trentena de pel·lícules com L’immigrant, El noi i tantes d’altres. Diria que a Bells & Spells hi ha una clara evocació o homenatge al cinema mut de l’avi, tant amb el personatge d’Aurèlia com en els decorats, i fins i tot en el moviment i la música. I si Charlot tenia Purviance, Aurèlia té un magnífic ballarí com a partenaire disfressat de militar (Jaime Martínez). I darrere de tot plegat hi ha Victoria Thierrée Chaplin, que firma l’autoria i la direcció, l’escenografia i el vestuari, la coreografia amb Armando Santin i la producció. Ella ho pensa tot per a la seva filla. És el seu imaginari, el que es bolca sobre l’escenari. Un imaginari de parets màgiques, de quadres que cobren vida, de sorprenents animals mítics com l’impactant dinosaure fet de penja-robes.
L’espectacle és un viatge amb moments i imatges fascinants, amb una Aurèlia que sedueix. Però a la funció de dilluns a Girona vam notar problemes de ritme, de manera que la poètica inherent al treball de les Chaplin no acabava de quallar. Llàstima.
