Billie Holiday, la veu desesperada del jazz

BarcelonaDona, negra, pobra i, com a conseqüència, oprimida. Lluita de gènere, de classes i contra el racisme. Totes tres perspectives cal tenir-les presents a l’hora d’analitzar què representa Billie Holiday i quin és el seu llegat més enllà de la seva prodigiosa influència en la història de la música del segle XX. Avui, quan es commemora el centenari del seu naixement, no és estrany que dones com Cassandra Wilson li dediquin tot un disc, Coming forth by day, i que fins i tot homes com José James vulguin homenatjar-la revisant el seu cançoner a Yesterday I had the blues: The music of Billie Holiday.

En tots dos casos, a més del reconeixement artístic, hi ha la reivindicació de la paraula, del lament davant la injustícia: la del masclisme, la del racisme, la de la desigualtat. Wilson inclou en el disc una versió de Billie’s blues, una cançó composta als anys 30 en què Billie Holiday explica que ja n’està farta, que planta l’home perquè ja no vol ser la seva esclava. I tant Wilson com James s’atreveixen a versionar Strange fruit, la cançó que Holiday va immortalitzar a partir d’un poema d’Abel Meeropol, àlies Lewis Allan, sobre els linxaments que es continuaven produint als Estats Units i que eren només la punta més violenta de l’iceberg del racisme.

El pes de l’existència

És difícil saber fins a quin punt l’art reflecteix l’experiència pròpia, però en el cas de Billie Holiday és evident que la seva vida va influir en la seva manera de cantar, tot i les ombres que encara avui hi ha sobre algunes parts d’una biografia convertides en llegenda per ella mateixa al llibre Lady sings the blues, publicat als Estats Units el 1956, tres anys abans de la seva mort a causa d’una infecció de ronyó conseqüència de greus problemes hepàtics, quan només tenia 44 anys.

“Diuen que ningú canta la paraula fam com jo. Ni la paraula amor -explicava Holiday a l’autobiografia-. Potser és que jo recordo què volen dir aquestes paraules. Potser sóc prou orgullosa per voler recordar Baltimore i Welfare Island, la institució catòlica i els tribunals de Jefferson Market, el xèrif a la nostra casa de Harlem, les ciutats i els pobles on vaig rebre cops [...] Ni tots els Cadillacs i abrics de visó poden fer que ho oblidi”. Fam i amor.

Les profunditats de la cançó

Ted Gioia, autor de la imprescindible Historia del jazz (1997), escriu: “Les seves interpretacions arribaven fins al més profund de la cançó creant una música interior, no superficial”. La vida de la qual venia i la vida que va dur quan ja era una artista d’èxit, marcada per l’addicció a l’heroïna, problemes amb la justícia i un seguit de relacions a vegades violentes amb els homes, van condicionar una manera d’interpretar entre el dolor i la desesperació cada vegada més ombrívola, però en qualsevol cas poderosa, inimitable per la manera com sotmetia els compasos, com els alentia. Billie Holiday, també estafada per un negoci que no feia presoners, es va autodeterminar a través de la veu.

Veus com la de Holiday i abans les de Bessie Smith i Ma Rainey explicaven realitats incòmodes, no necessàriament sòrdides però sovint brutals en què el masclisme, la prostitució, l’alcohol, les drogues, el racisme, el desengany i el fatalisme delimitaven el mapa de l’existència. També desafiaven tabús relacionats amb la sexualitat, especialment davant d’audiències blanques. No és estrany que Angela Davis escollís Holiday, Smith i Rainey per construir l’assaig Blues legacies and black feminism (1999), un estudi sobre la configuració d’un feminisme afrocèntric de classe obrera.

Billie Holiday, de nom real Eleanora Fagan, va néixer a Filadèlfia el 7 d’abril del 1915 quan la seva mare, que feia de minyona, només tenia 13 anys. Es va criar a Baltimore, on probablement va patir abusos, i al cap d’uns anys es va instal·lar a Nova York amb la mare. Res feia pensar que es convertiria en una de les grans cantants de jazz. Ella mateixa reconeixia que el que sabia ho havia après escoltant només discos de Bessie Smith i Louis Armstrong. Tampoc el seu registre vocal era res de l’altre món, perquè tot just arribava a una octava i mitja, i tampoc projectava la veu amb prou força. En els primers temps a Nova York, mentre es buscava la vida com fos, va intentar ser ballarina, però després de cantar una cançó en un club de Harlem va tenir clar quin seria el seu futur, i va adoptar el nom artístic de Billie Holiday inspirada pel seu pare, Clarence Holiday, un home que mai havia exercit de pare i que tocava la guitarra en l’orquestra de Fletcher Henderson.

La societat amb Lester Young

L’any 1933 John Hammond, aleshores un jove productor que també feia de corresponsal a Nova York de la revista Melody Maker, la va escoltar una nit i va quedar impressionat per la profunditat emocional de la seva veu. Va ser un punt d’inflexió, una porta oberta que li va permetre enregistrar dues cançons amb Benny Goodman. A poc a poc va aconseguir ser coneguda més enllà dels clubs de Harlem i el seu art va fer un salt endavant quan es va associar amb el saxofonista Lester Young. Ell va ser qui la va batejar com a Lady Day, i plegats van aprendre l’un de l’altre. En aquests anys anteriors a la Segona Guerra Mundial va enregistrar centenars de cançons amb músics com Teddy Wilson, Ben Webster, Count Basie i Coleman Hawkins, entre d’altres. Bona part del repertori més conegut de Holiday és d’aquesta època, peces com Don’t explain, Lover man i God bless the child.

Malgrat el prestigi que ja tenia, els anys 40 no van ser fàcils per a Billie Holiday. El fracàs del seu matrimoni amb el trombonista Jimmy Monroe i l’addicció a l’heroïna van fer que la vida privada acabés eclipsant el seu èxit com a cantant, sobretot quan va ser acusada de possessió de drogues i enviada a la presó l’any 1947. A més, com a convicta per delictes greus, li va ser prohibit actuar a Nova York. Se’n va sortir. Va fitxar pel segell Verve, va fer gires per Europa, va tornar a envoltar-se de músics de primer nivell, però va haver de passar comptes amb la vida massa aviat.

Millor un sentiment qualsevol que cap

Una de les virtuts de Billie Holiday era la capacitat de transmetre el seu estat d’ànim en cada interpretació. Ho podia fer perquè dominava els mecanismes de la improvisació i perquè considerava que “qualsevol sentiment és millor que cap sentiment”. “No suporto cantar la mateixa cançó de la mateixa manera dues nits seguides. Si ho fas, no és música”, explicava a l’autobiografia Lady sings the blues, en què també recordava una resposta de Pau Casals a una entrevistadora que li demanava per què sempre que tocava una determinada peça de Bach ho feia d’una manera diferent. “És que ha de ser diferent. Així és la naturalesa”, va dir Casals. Així era Lady Day.