Billy Bragg fa una crida contra la intolerància

BarcelonaEl britànic Billy Bragg fa 30 anys que lluita per la dignitat i la llibertat a cop de cançons. Ahir al Parc del Fòrum, en la primera jornada del festival Cruïlla, va cantar All you fascists de Woody Guthrie per denunciar l'organització racista English Defense League. Va ser al principi del concert, després de tocar un parell de peces del disc Tooth & nail i de Way over yonder in the minor key de Mermaid Avenue , amb una banda molt sòlida i un so molt americà, fins i tot quan va versionar Dead flowers dels Stones. Bragg també va fer una arenga a favor del matrimoni homosexual per presentar Sexuality . Això sí, sense demagògia i amb sentit de l'humor. "La crisi de la masculinitat és molt pitjor al meu país perquè no ha vingut Pep Guardiola i, en canvi, ha tornat el fotut Mourinho. Què li passa al meu país?", va lamentar abans de tocar A new England .

Unes hores abans, Joan Pons, recuperat de la tendinitis que no li va permetre tocar al PopArb, va engrandir la llegenda del disc La figura del buit d'El Petit de Cal Eril. El grup de Guissona es va presentar amb una secció de vents que va enlairar el repertori de l'àlbum i que va contribuir a convertir el concert en una celebració. I el públic hi va participar ballant i rient amb els monòlegs i quan repetia: " We are not Billy Bragg ". L'actuació va acabar amb Lleida frega Fraga , que Pons va dedicar al seu fisioterapeuta.

El Cruïlla és un festival d'estats d'ànim canviants. Després de la felicitat eufòrica d'El Petit de Cal Eril va arribar la calma elegant d'Ernest Ranglin. El veterà guitarrista jamaicà, totalment vestit de blanc i integrat en un quartet amb teclista, baixista i bateria, va fer una càlida lectura del seu passat com a ambaixador de la comunió entre l'ska i el jazz.

Mentre Ranglin exhibia classe, a l'altra punta del Fòrum Cat Power transmetia contrarietat. Va començar amb The greatest , però el repertori va estar farcit de peces de l'últim disc, Sun . Cançons com Cherokee , Manhattan i Human being van lluitar amb un so deficitari que va deslluir gairebé els tres primers quarts del concert. La veu sonava opaca i el grup que l'acompanyava va fer aigües en alguns moments. La cosa es va arreglar quan Chan Mar-shall va atacar dues peces antigues, I don't blame you i Metal heart , que van ser el millor del concert. A partir d'aquí la d'Atlanta sí que va connectar amb el públic i, emocionada, va acabar repartint roses blanques entre les primeres files.

Un 'drone' plana pel Fòrum!

Rufus Wainwright, en canvi, va estar pletòric. Va fer tot el concert sol, bona part del temps al piano. Quan té un bon dia, no necessita res més, però va demanar al públic una mica d'atenció abans de tocar Memphis skyline i Hallelujah . De sobte, va haver d'interrompre la primera quan va veure que per sobre de la gent planava una mena de drone de mida considerable que algú feia volar des d'un lateral del recinte. "Probablement deu ser americà", va dir el canadenc, abans de continuar un concert ben modulat, amb punts àlgids com California , amb la guitarra acústica, i The art teacher . Després d'ell, el soul-pop de James Morrison va sonar poc expressiu tot i els intents del britànic per oferir un xou poc introspectiu.