El trasllat a l’Aragó dels béns del monestir de Sixena del Museu de Lleida l’11 de desembre va semblar l’assalt amb nocturnitat a l’amagatall d’un cap d’Al-Qaida. Veient el desplegament policial, aquelles peces van fer automàticament el rècord Guinness de les obres d’art més perilloses. Les caixes sepulcrals gòtiques i els fragments del retaule barroc d’alabastre de Gabriel Joly, com si fossin armes de destrucció massiva, van començar l’any com a botí de guerra en el discurs de Cap d’Any televisat del president de l’Aragó, Javier Lambán, però els efectes de l’aplicació de l’article 155 que van precipitar aquella operació segueixen vius, van més enllà i són encara més perjudicials.
Els primers dies de l’any el cas Sixena ha adquirit un to encara més bel·ligerant, i tot apunta que es mantindrà tot l’any. Javier Lambán ha fet seus la lletra i l’esperit d’una de les obres més conegudes d’un artista aragonès, el Duelo a garrotazos, de Francisco de Goya: ha agafat la gaiata,ha saltat dins el fang i està disposat a abatre qualsevol rival. Hi ha cops per a tothom: al ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, en lloc de demanar-li una gran inversió que culmini la recuperació del monestir de Sixena, li retreu que hagi permès que Catalunya recorri la sentència que va declarar nul·la la compra dels béns i l’acusa de comportar-se com Carles Puigdemont.
La seva actitud respecte a Catalunya és el més trist. A Catalunya les festes han sigut tristes, i ho seguiran sent una mica mentre hi hagi presos polítics. És inconcebible el regal que el govern de l’Aragó va fer als alcaldes lleidatans dels municipis que limiten amb la seva comunitat, un llibre titulat Tejidos de vecindad, en el pròleg del qual Lambán parla de la “desraó absoluta del plantejament secessionista” i la “negativa de la Generalitat a complir les sentències sobre els béns de Sixena”. Una ampolla d’un vi Enate o alguna altra bodega aragonesa, per pair-ho tot plegat, sí que hauria sigut un bon regal. O un pack de pel·lícules d’un altre gran artista aragonès, Luis Buñuel. Els efectes hiperventiladors del 155 han fet molt mal en les relacions entre Catalunya i l’Aragó. A veure qui és l’expert que en els pròxims anys té el valor de proposar un projecte artístic conjunt relacionat amb la Corona catalanoaragonesa.
I això no és tot, ja que potser enguany es començarà a veure si el cas Sixena desferma una onada de reclamacions patrimonials semblants arreu de l’Estat. No hi ha dubte sobre la legitimitat que una comunitat vulgui recuperar el seu patrimoni, però sí que seria bo que no se sentís parlar de la feina que fan els museus amb la manca de consideració que va tenir amb el Museu del Lleida la consellera de Cultura aragonesa, Mayte Pérez, quan la ferida del trasllat encara sagnava. Pel bé de tots. La delegació espanyola del Consell Internacional de Monuments i Llocs Històrico-Artístics (ICOMOS) va criticar com s’havia fet el trasllat, però es van trobar a faltar mostres de suport dels museus d’arreu de l’Estat.
Els serveis jurídics de la Generalitat, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Consorci del Museu de Lleida veuen la llum al final del túnel amb els recursos que han presentat al Tribunal Suprem. Perdre els objectes i les obres d’art que eren al MNAC i al Museu de Lleida seria un cop molt dur. Però la situació es pot agreujar encara més si s’arriba a obligar el MNAC a retornar els murals de la sala capitular del monestir, cosa que els experts desaconsellen de totes totes per la fragilitat extrema de les pintures, al marge de l’estat actual de la sala capitular, que ho fa impossible.
A hores d’ara, la judicialització del cas Sixena fa menys soroll que la tempesta política i els atavismes que l’envolten. Independentment del que dictin els jutges, seria recomanable que tornessin a la llum les imatges de com Josep Gudiol va restaurar pacientment els murals a la Casa Amatller i que s’apliqués a refer els vincles estripats entre l’Aragó i Catalunya i la necessitat de desenvolupar noves fórmules per gestionar aquest patrimoni de manera conjunta d’ara endavant. Va fracassar una primera proposta catalana, però, tot i així, perquè és imprescindible estar a l’altura dels professionals que es van jugar el coll per salvar-los de l’estrall de la Guerra Civil, s’hauria de tornar a intentar.
