Crítica de sèries
Cultura 20/10/2021

'El caso Hartung': per què és tan addictiu el nou 'nordic noir' de Netflix

La minisèrie danesa excel·leix en el seu gènere, però també renuncia a un dels seus punts forts

3 min
Una imatge de la sèrie 'El caso Hartung'

'El caso Hartung'

De Søren Sveistrup per a Netflix. En emissió a Netflix

Una figureta humana feta amb castanyes és el motiu sinistre que identifica El caso Hartung, la nova sèrie criminal nòrdica que triomfa ara mateix a Netflix. La ficció adapta la novel·la homònima de Søren Sveistrup, i evoca un imaginari lligat a conceptes com la infantesa, la natura i les tradicions de tardor, però capgirant-ne el sentit per mostrar-ne el cantó sinistre. Tot i que la idea no és gaire original, rutlla de sobres a la sèrie. Un diagnòstic que es pot estendre a la resta de característiques. El caso Hartung engloba els trets i llocs comuns que han consagrat el nordic noir com un dels gèneres de més èxit en la ficció literària i audiovisual, executats, això sí, amb quelcom més que destresa, sobretot en els primers episodis. Tenim Naia Thulin (Danica Curcic, que sembla nascuda per a aquest paper), la dona policia obsessionada amb la feina que des de l'inici demana un trasllat per poder dedicar més temps a la filla. No li tarda a arribar un company de fora amb passat tràgic, Mark Hess (Mikkel Boe Følsgaard), amb qui al principi no s'entén de cap manera. Plegats acaben investigant el brutal assassinat d'una dona en un parc de Copenhaguen que desvelarà una història truculenta amb diferents ramificacions. Una de les branques apunta a la desaparició fa uns anys de la filla adolescent de la ministra d'Afers Socials... Els directors Kasper Barfoed i Mikkel Serup despleguen l'arc dramàtic a través d'una posada en escena elegant que, com també toca en aquests casos, privilegia la generació a foc lent d'una atmosfera pertorbadora, i entrellaça a bon ritme les diferents subtrames per enganxar l'espectador al trencaclosques que ens proposen.

L'autor de la novel·la i també responsable de la seva adaptació televisiva, Søren Sveistrup, és tot un referent en el nordic noir televisiu. Li devem un títol fundacional com The killing (2007-2012), una fita en la història de la nova ficció sobretot per dos motius. Juntament amb Borgen va consagrar l'abast internacional de les produccions daneses impulsades per la televisió pública. De fet, molta gent va conèixer la sèrie pel posterior remake nord-americà. I The killing sacsejava l'estructura típica del procedimental televisiu per atorgar-li una dimensió molt més profunda, obscura i política. Ens trobàvem davant de la primera sèrie criminal en què, sense renunciar al gust pel misteri i la investigació, la víctima era important i no un mer dispositiu argumental per engegar la trama. Alhora, la sèrie s'endinsava sense por a denunciar les problemàtiques estructurals que afectaven els personatges.

Tot això s'ha perdut a El caso Hartung, com si Sveistrup es conformés aquest cop amb fer palès que sap fer funcionar l'engranatge típic del nordic noir millor que ningú, i punt. Sí, t'enganxes a la trama encara que hagis vist ja dotzenes de vegades aquest plantejament. I l'acabat visual està una mica més ben treballat que en la mitjana de sèries de Netflix. Però al final la resolució resulta un pur tràmit. Malgrat que el creador sembla voler dir-nos alguna cosa sobre la vulnerabilitat dels infants, a El caso Hartung no hi ha un discurs realment sòlid que sostingui l'entramat dramàtic i deixi un pòsit final com passava amb The killing. La sèrie presenta un problema afegit. I, atenció, això és un espòiler! Delata en part la identitat de l'assassí a través del càsting. Perquè resulta inevitable pensar que quin sentit té donar-li un paper tan secundari a tal actor reconegut si no és que...

stats