Els catalans no som tots uns ‘hipsters’!

Redactor en cap de ‘Fotogramas’Primera sessió dels Ocho apellidos catalanes al Bosque, que, per cert, és un dels cines barcelonins preferits d’Artur Mas i d’Albert Rivera. La cua és llarga i animada, i diversos grups de noies adolescents (bé, de la generació de la sèrie Merlí ) es fan selfies. A dos quarts de quatre la filera comença a avançar i trec la llibreta per preguntar el perquè de tantes presses per saber com és la pel·lícula. D’entrada, m’equivoco d’objectiu. “No, noi, nosaltres no hem vingut a veure-la, però ja hem llegit que els catalans en sortim malparats”, em diuen dues dones grans. Uns metres més enllà, la Cristina, d’uns trenta anys, m’explica: “M’agrada molt el cine espanyol, i prefereixo invertir-hi els meus diners abans que en pel·lícules estrangeres. I no sé si el guió ofèn catalans. De tota manera, crec que Jordi Pujol ens ha donat molt mala imatge. Ah, i no sóc nacionalista”.

El Bernardo, el simpàtic noi de la porta de la sala 1, em comenta: “La primera part la vam estrenar en una de les sales petites i la vam haver de traspassar a la gran gràcies a l’èxit”. Just abans d’entrar i seure en un lateral, encara pesco unes declaracions de la Sara i la Lucía, dues adolescents més: “Venim a veure què tal ho fan els nous actors”. I la sensació general durant tota la projecció és que Dani Rovira ja tenia l’èxit assegurat: faci el que faci, vestit de casteller o en calçotets, les riallades brollen del pati de butaques. El duet format per Rosa Maria Sardà i Carmen Machi també arrasa. Semblen nascudes per treballar plegades: són com la versió còmica de Bette Davis i Joan Crawford. Ep, el personatge de Belén Cuesta, un dels fitxatges de la seqüela, deixa anar una pista... ¿i si la més que possible tercera part de la saga es roda a Galícia? La gent riu molt quan Karra Elejalde no sap seguir el ritme amb els palmells, o quan assegura que un sol basc pot aixecar la verge sevillana “ con la chorra ”.

A l’altre extrem, la finíssima, exquisida interpretació de Berto Romero d’un hipster té poquíssim quòrum. Algun somriure aïllat, còmplice, i prou. Vés a saber si és una paròdia massa subtil dins d’una comèdia que es beu pel broc gros... Per cert, ¿quan es farà un telefilm sobre el cas Fèlix Millet, protagonitzat per Pep Sais, que té una intervenció brevíssima en aquesta funció? A la sortida, nova enquesta. “És bastant justa. El millor? El Rafa, el personatge de Dani Rovira”, respon el Ramon, un noi seriós d’uns trenta anys. En això coincideix amb la Judit, la Laura i la Gisela, tres membres més del club de fans de Rovira. És el torn de la Maria i la Núria, dues veteranes ben trempades: “Pensàvem que no ens agradaria, però és divertida”.

L’opinió més original me la regalen, al final, un grupet (un altre!) de xicotes: “És preciosa, però dóna una imatge poc encertada dels catalans. No som tan finolis. Com si tots els catalans fóssim hipsters. És massa exagerat”. Plegant veles, i abans d’escriure aquesta peça, faig una clara a l’agradable Bar But, del carrer Bonavista, miro al meu voltant i penso: “Potser sí que els catalans ens estem hipsteritzant a poc a poc”.